Masters and servants

Another cloudy day has appeared trough my window this morning. Everything is so simple, so serious, so normal… I can’t hardly wait for the day when some tragedy will beat us trough the TV or the radio… but till then, all I can do is resist.
Resist a noiseless war, a futile crusade against freedom. And survive. Survive yourself, survive what it seems to be, survive what it really is… Survive what should be asked and what not… Survive in this road, where are told to arrive alive to your own death.
Don’t do that, cause it will damage your lungs, don’t take that, cause it will damage your liver, do that cause it will keep you happy and fit. Don’t steal, invert. Don’t fuck, make love. Don’t cry, express your feelings. Don’t look at her, she is married. Don’t look at her, she is to fool. Don’t look at her, she is too young. Don’t look at her she is too old.
The city is banging my ears with her sounds. I scream, and everything stops around me. People fit me. They are staring fixly at me. Some fear me, some laugh at me. Is it so difficult to understrand that everything is nonsense?
A pain starts in my back. Something is spearing my flesh, something is scaping me. Is this what you feell when you die? Anyway, I didn’t expect pleasure. My blood rushes. My veins cry. My eyes are about to explode. My clothes are torn apart, in the floor.
I’m naked and… winged. People worship me. I start to fly, feeling the wind in my skin. Everything is so little under my golden wings. Everything is insignificant. But now, at least I know the truth. I go down to the street. I kill one of the guys who laughed at me… And now I can see the girl I always loved. No loving. Just raping…

Suddenly I wake up. Another cloudy day has appeared trhough my window…

Un clavo en cada ojo.

Llevar horas intentando prender fuego a una vela agotada, ver que soplan vientos helados que te cortan los labios, coserte los ojos para no ver la realidad.

Es difícil caminar cuando los miedos te golpean en la boca, cuando las verdades se clavan en tu espalda sin control, cuando las caricias se vuelven golpes fulminantes y las miradas llamaradas de fuego que queman coma ninguna.. Es difícil ponerme en mi propia piel y sentir por un segundo lo que hay que sentir, es difícil aceptar i difícil comprender, dejar de llorar y ponerse a pensar, dejar de lamentar y correr hacia la luz

Aunque no veas esa luz

Aunque te duela correr y no parar de resbalar, aunque duela caer y golpearse con la barbilla en el suelo.

Es difícil no mirar pero tener que oírlo y es difícil oírlo sin poder mirar, sin poder ver tu cara en el espejo, sin poder romper en mil pedazos esa espina que no deja respirar. Es difícil ver sus ojos y no llorar sin ácido en las lágrimas, doloroso ver pasar minutos inútiles que hieren cada vez mas, desgarrar la cara con las uñas y arrancarte la piel sintiendo así el dolor mas profundo.

Golpear con la cabeza la pared y no dejar de sangrar, dejar el rastro de la miseria, pasar por la vida e ir marcando con llaves de fuego todo lo demás, querer coger y no tener manos, querer respirar y tener la boca sellada, querer hablar sin poder gritar y querer sentarse en una silla eléctrica.

Romper todos los huesos de una sola vez al golpearlos en la verdad, bañarte en un mar de odio, vestirte de vergüenza y danzar con el diablo sobre un suelo de cristales rotos . Respirar azufre y vomitar las mentidas aferradas a tu vientre.

Encerrarse en una habitación y no hallar nunca la salida, caer en el pozo, trepar por las paredes i romper la uñas..

Encontrar la solución, encontrar la solución.

Encontrar una solución..

Sending: La misèria… …vostra puta?

Anava borratxo i volia ser artista. Algú m’havia dit, en algun moment inconcret (un moment que les gotes de vodka, gronxant-se entre neurona i neurona, m’impedien recordar) que l’art era tot allò susceptible de produir un sentiment. Per aquella regla de tres, la teva merda envasada al buit, tal com féu Piero Manzoni o cosir-te trossos d’un gos mort al careto,és , ha estat i serà art.

Anava borratxo, no tenia ganes de cagar i allò del gos em feia venir basques que res tenien a veure amb l’alcohol. La meva obra d’art havia de ser quelcom més net, més concloent, taxatiu, eclèctic, multidisciplinari, però amb un cert regust clàssic que l’inscribís en els corrents més ortodoxos. Però les prioritats en una nit com aquella mai són la canalització del propi ego a través de mitjans abstractes. No es poden oblidar els mitjans tangibles… I la única canalització tangible que podia imaginar era el tracte vaginal d’una femella.

Anava borratxo i els meus pares no ho sabien. Jo era jove. Estava rodejat de femelles amb deliciosos tractes vaginals, que em temptaven, com portes de l’infern amb enormes voltes ogivals. I també de mascles indòmits que només tenien una prioritat. Elles (i els seus tractes). Jo en canvi, també volia ser artista. Les dues coses pesaven el mateix dins la meva ment, en un equilibri mental antitètic del meu equilibri físic.

Anava borratxo i volia matar dos ocells d’un tret. Ballar el signing in the rain en alguna d’aquelles portes de l’avern. I sortir-ne. I taraŀlejar-hi un rag-time. I sortir-ne. Suau, mentre li xiuxiuegés poesia, en una estampeta decadent i penosa, com en aquelles pelis porno en que ella té les ungles dels peus despintades i ell està gras i duu mitjons.

Anava borratxo i pensava que aquell moment de comunió amb el que hom anomena baixos instints (i que a mi se m’antullen quasi divins) que albirava al zenit de la nit, em solucionaria també el problema de la inspiració. Me’n vaig mirar una. No… en en tenia un al cantó, amb la mà a la seva anca… Felicitats. Dos que dormiran calents. Llàstima que a ella li suquegessin els baixos i no precisament de flux…

Anava borratxo i el meu recompte d’ampolles, glaçons i gots em conduïa a una fatídica conclusió: algú havia monopolitzat el vodka. Ho haveu vist? La mare que els va parir!

Quina classe de persona podia donar pel cul als seus colegues així…? Aquella ampolla d’Smirnoff l’havíem comprada entre tots… Era nostra. Plena significava una nit pel davant, gaudi, diversió i vagines, vagines… però només per alguns… i ara era al terra, assassinada amb nocturnitat i traïdoria; buida d’essència, d’ànima, del líquid element que li donava Sentit… i els cossos dels altres eren plens de felicitat i alguns cossos femenins, ho estaven de polles… Quina classe porc egocèntric es beuria el vodka d’amagades? La resposta, dormint la mona, cardant o fotent crits pel carrer. No ho vaig esbrinar aquella nit i vaig decidir oblidar-ho abans que m’ho fes oblidar l’alcohol.

Anava borratxo i començava a assumir que si alguna cosa seria aquella nit, seria artista, però no pas Sàtir de Penis Descomunal (com els progres alemanys). Així que calia empescar-me alguna sortida moralista que justifiqués el meu fracàs absolut en les arts amatòries. I la vaig trobar en la meva obra d’art.

Anava borratxo i tot i així, no em semblava bé que no m’hagués tocat ni cubata i mig de vodka. Anar borratxo de whisky amb cola quan resulta que el whisky no el pots veure ni en pintura és ja de per si una obra d’art… però volia quelcom relativament perdurable.

Anava borratxo i tot i així, no havia aconseguit reunir la gosadia suficient per palpar una natja adolescent, atreure-la contra mi i endur-me alguna femella a un lloc més íntim. Però alguns si. Quina vergonya. Si jo ho hauria pogut fer mil vegades més tendre i mil vegades menys brutal… Jo a part d’orgasmes (que si no és amb el penis, tinc molts altres apèndix corporals que poden fer una bona feina), també podia aportar l’obra d’art que no havia creat. Però calia començar a assumir la realitat que m’esperava rere la cortina de l’etanol.

Anava borratxo i abans de ficar-me a dormir en una casa que no era la meva vaig enviar un missatge a tots. A ells: La misèria humana, i concretament la vostra, no té límits. A elles: Realment ha tingut sentit dir que sou totes unes putes? No seré pas jo la vostra puta?

La finestra tancada em deixa veure els núvols.

Tot va començar així. Em sentia disposada, fins i tot un xic excitada a sortir al carrer i viure la meva nova realitat. Aquell matí em vaig llevar com qualsevol altre. La nit anterior havia trobat el carnet del videoclub i tenia ganes de llogar una pel·lícula d’aquelles romàntiques, si podia ser. Així doncs, al sortir em vaig ficar les ulleres de sol, tants dies tancades dins la funda, per fi deixa de ploure ja. Tot i això el carrer es ple de tolls i no passa ni cinc minuts que ja tinc els peus dins l’aigua freda i bruta. Les meves sabates no son gaire cosa en contra de la mare naturalesa. Saltejo i saltejo tolls i arribo a la parada del bus. Cada dia la mateixa parada, el mateix bus, el mateix conductor de les vuit menys quart, la mateixa gent amb la mateixa cara de mal de panxa després de menjar massa salsa picant, la mateixa nena petita que plora perquè no vol anar a classe, la mateixa mare desesperada, el mateix noi. Passen els vint minuts de trajecte. Començo a tenir la sensació de que aquest vint minuts son molt diferents als vint minuts que sempre marca el rellotge al mirar-lo quant precisament, queden nomes vint minuts per haver-se de llevar. Dins del bus els minuts no tenen pressa, i segueixen el ritme dels embussos de cada matí, del cotxe aparcat en doble fila que no deixa passar i del camió que descarrega capses de sobrets de sucre a l’entrada d’un bar. Al llit en canvi sembla que els minuts tenen ganes de caçar-se i m’espatllen els somnis aquells que, per aconseguir-los, he necessitat tota una nit. Al baixar m’he creuat am un home estrany, portava un barret de palla i una camisa hawaiana, l’estiu s’acosta, suposo. A l’entrada de l’edifici hi ha tot de gent fumant, el fum s’enlaira i forma núvols cancerigens que no tenen mai cap forma curiosa. Dins no tardo en notar un canvi de temperatura exagerat, fora fa fresca pro a dins em sento envoltada d’esquimals, fins i tot em sembla veure dos companys fent un forat a terra per poder pescar peix fresc. La meva taula segueix al lloc de sempre, de vegades tinc l’esperança de que durant la nit algun lladre entrara a l’oficina i s’enamorara de la meva taula, se la voldrà endur i em deixara sense. Aquell senyor que diu que és el meu cap no tindria més remei que donar-me el dia lliure. A l’hora d’esmorzar vaig a fer un cafè amb una companya, i mentre ella m’explica que el seu xicot te problemes de fetge jo no paro de preguntar-me si hi haurà establerta alguna mesura exacta per a la quantitat de cafè que s’ha de posar en un cafè amb llet. Odio els cafès amb llet amb massa cafè. Tampoc es demanar massa. Crec que la Maria s’ha enfadat, ho trobo normal, el seu cafè estava massa carregat. Desprès de quatre hores mes davant l’ordenador imaginant portals tridimensionals que només es troben a certs webs amb noms estrambòtics toca tornar cap a casa. Abans però, passo pel videoclub. Torno a esperar el mateix bus de cada dia a la mateixa hora i al mateix lloc però això ja ho he explicat. Miro per la finestra i veig una parada de fruita, avui em venen de gust cireres, i no me’n penso privar. Faig el camí que queda caminant, tranquil·lament, sense pressa, menjant les meves cireres. Em fa por engolir un pinyol i ofegar-me pel carrer, normalment no hi ha metges quant es necessiten. Acabo amb la ultima i llenço a la brossa el que sobra, entro i miro les pel·lícules. No m’interessen trets, no m’interessen acudits dolents, no m’interessen super herois. Avui tinc ganes de plorar agafada a un coixí gegant. Em decideixo, pago i pujo cap a casa, m’acomodo al sofà, em faig amb el control del comandament i ja nomes em queda pitjar play. PLAY. Algun dia em casaré amb un argentí.

Moció aturada

MUTO a wall-painted animation by BLU from blu on Vimeo.

Mireu aquest vídeo, pobres ments orfes de coneixement i bellesa. No heu vist res millor en la vostra vida. Increïble com conjuga la diletància i el graffitti, dos estupideses que es donen en el mateix àmbit, l’urbà, però aparentment irreconciliables.

#apocalipsi | pústules

Les orenetes xisclen des de Sant Jordi i els murs sagnen misèria arreu. Parlar de com hom camina pel carrer ja no hauria de tenir sentit. No hi hauria d’haver més hom. Cambio y corto. Cambio y largo ya de este mundo. No quiero saber nada que pueda tener el más ligero sabor a ti. I encara i així Il y a une femme qui se promène…

Un poema aventurat sobreviu a l’hecatombe. El xerric de les orenetes… s’acosta el solstici… i Ascó pels aires. Exèrcits deformes caminaran per les avingudes metropolitanes. Espero instrucciones señor.

What the fuck? No entenc una puta merda! I love the smell of napalm in the morning… Acabeu amb ells amb ells no acabin amb vosaltres! L’avantguarda fa basarda.

M’agradaria que sobrevisquèssim tu i jo, per repoblar el món. Mecanoscrit del segon origen. Els nostres fills no cometrien errors i donarien l’espècie per extingida en un holocaust gloriós. Els nens és dirien Alric, Lain, Caront i Arcangelo. Les nenes, Carolina, Dèlia, Estígia i Alba. Delenda est humanitas.

Les orenetes xisclarien a les orelles del darrer d’ells, [and he would cut their dick off (en el benentès que tinguin polla) and shove it down their throat], fent-li ignorar que aquesta història està escrita en vil condicional i que ara, per ara, l’única crueltat d’aquest món edulcorat és el senyor que passa pel cantó d’una parada de roses lamentant-ne el preu i sobretot, no tenir ningú a qui regalar-ne una. Tout doucement, come ça…

Quan jo era petit, sentia orenetes als vespres d’estiu. Sentir orenentes volia dir estar tranquil, no tenir res de que preocupar-me. I ara les filles de puta encara canten, sobrevivint a l’apocalipsi. Mar de pústules. I’m not a little boy any more. Roses a les parades. I enmig de la gentada, un senyor amb una rosa a la mà, mirant la marea humana amb desconcert total. També deu somiar en l’apocalipsi? Al fons a l’esquerra. Gràcies, pensava que no arribava.

Un dia brillant de primavera

Llegeixo fulls en blanc, llegeixo contes i llegeixo novel·les.

Llegeixo el passat el futur i el present, llegeixo mirades, llegeixo somriures, llàgrimes, arrugues i pell. Llegeixo problemes i solucions Observo paraules, analitzo lletres i invento vocabularis nous.

Ho veig tot i no veig res. Capto sospirs, capto somnis, viatges infinits, i fantasies intimes

Veig gent bonica, gent lletja, gent perfecta i imperfecta, gent que viu i gent que mor, desgracies i grans espectacles, guerres i actes mundials de pau. Veig amor i odi.

Veig gent que dorm i gent que fa dies que no pot.

Veig taques de cafè, taques de tinta i taques de pintura.

De vegades, veig dibuixos, molts cops cares, altres peus.

Peus de tots els colors.

Vermells. Verds, liles i blaus.

Peus lletjos en general.

Els talons em fan mal.

Em fa por que algun dia hi hagi una invasió de robots malvats que s’alimentin de iogurt ensucrat.

Em fan por els miralls que es reflecteixen entre si i m’hi posen pel mig.

Em fa por que la pica s’endugui tot allò que més m’agrada.

Em fa por que algú em confongui amb una croqueta gegant.

Perquè no m’agraden les croquetes, i menys gegants.

Em fa por contar dies del calendari i no poder viure’ls mai mes.

Em fa por que em llepin els gats

i que els gossos em fugin.

Però el que més por em fa, es viure en un mon de mitjons grisos.

Com podeu veure soc una persona plena d’ulls i carregada de pors.

No se en quin dia visc i molts menys segueixo les hores.

Encara que tot i dormir malament, no em nego mai un somriure.

I ni tan sols puc mirar en direcció al sol.

Clar de lluna

Eren una germandat secreta que la casualitat, la necessitat i l’amistat puntual havia forjat. El seu vincle era estrany, paradoxal, però sobretot, profund. No canviaven el món, sinó que només el feien més portador… Aquell dia es felicitaven, felicitaven als nous membres que duien poc temps amb ells i als vells que ben aviat deixarien el grupuscle per tal d’integrar-se a la vida madura i responsable.

Eren oficialment 11 persones, però amb una havien perdut el contacte, una altra no podia complir regularment amb els compromisos de la germandat per causa de la feina, tot i haver assistit a la celebració i una tercera estava fora del país per compromisos familiars. Així doncs 9 persones van sopar al voltant d’aquella taula abans una no marxés. Les 8 restants van compartir una matinada plegats, primer gaudint de la diversió mundana, de l’alcohol, del neó i de la música alta, fins que van considerar que era l’hora. Després de dos quarts de carreteres cada cop més perdudes, van arribar al lloc.

Enmig d’horts i eres, la lluna es reflectia en un embassament. Un embarcador destrossat s’hi endinsava des d’una cala on no hi tocava el ventijol que bufava aquella nit. La lluna estava en quart minvant. No tenia una forma especial, ni tan sols es podia considerar bonica, però iŀluminava l’escena.

Sense creuar ni una paraula, van despullar-se amb cura de no perdre la roba en la foscor amb prou feines mitigada per la lluna. Els que ho havien fet abans estaven tranquils i somreien confiats, així com els novells, tot i que el seu somriure no tenia el mateix deix de confiança. Era més aviat un somriure de fe cega.

Aviat, un cos, completament nu, va escolar-se a l’aigua, lentament i va ofegar una exclamació. El silenci era imperatiu. Després hi va anar un altre mascle, aquest a punt de trobar el descans, a punt de deixar el mandat en mans d’un dels absents. Seguidament, un dels joves, impulsiu, però tanmateix introvertit i de fèrtil pensament. Llavors ja van seguir-los la resta. La darrera va ser una de les més joves, d’una gran dolçor i tenacitat.

La mateixa aigua que havia banyat a molts d’ells anys abans, es colava entre els seus abells, entre els dits dels peus i les seves pestanyes. Aquell era el pes de la tradició. Aquell era el seu ritus secret. Banyar-se totalment nus, en la foscor i en silenci, sense ningú dir res, compartint els seus cossos i el silenci més absolut.

Aquell moment de comunió amb la natura els allunyava dels moments que, encaixats a la força un darrere l’altre els projectaven al llarg d’una existència frenètica i amb un descans molt llunyà. Ells sabien que si no es regalaven moments com aquell, la seva tasca, per nímia que fos, encara ho esdevindria més.

Per això, cada any, quan consideraven que l’èxit era el suficient i sempre passat el bell solstici, deixaven que les bombolletes d’aigua dansessin per la seva pell, contreta pel fred, que explorés la seva nuesa, que potser entre ells s’havien delit per explorar. La mateixa aigua que ara tocava el sexe d’un, podia anar a parar a la boca d’un altre; el petó alliberat en un xipolleig podia posar-se sobre els pits grans i turgents llargament desitjats i perquè no, cada braçada resultava una forta i impetuosa abraçada que es feien entre tots i cadascun d’ells. Aquella era la seva manera de dir-se que s’estimaven.

Els més joves no havien viscut mai res igual. Els més grans somreien, indulgents, pensant en tots aquells que no podien ser-hi…

Sense dir-se res, van sortir de l’aigua i, alguns asseguts i d’altres de peu, van deixar que el vent assequés la seva pell, iŀluminada de ple per la lluna.

Ara només calia deixar passar un altre any (un llarg any, sense parlar-ne ni comentar-ho) per tenir l’excusa atàvica de la tradició per a deixar que la follia salvatge s’apoderés altre cop d’ells.

God can hear you

Hace ya largos años, más o menos des de que quien les habla empezó a bloguear un poco en serio, que dejé pendiente un proyecto artístico irrespetuoso, rompedor e imaginativo: la expressión de toda la retórica vacia del statu quo mezclada con una crítica a la sociedad cristiana o religiosa en general y, por qué no, también al mundo 2.0 que por aquel entonces empezaba a eclosionar.

Yo lo interpreto como una sátira de la digitalización. El resultado, aún así, es el mismo que en la realidad: silencio…

deu.depen.net

Lean esto después de interactuar con mi obra: Tengo que reconocer que la intención inicial por mi parte era suplantar a Dios, directamente. Redireccionar los correos a mi buzón e irlos respondiendo, a veces mofándome, a veces ayudando o creando una respuesta automática que explicara a la gente que Dios habia muerto, que todo era una mentira, que se preocuparan por agradarse a si mismos, en vez de esperar la aprovación o el consejo de un ser ajeno y prepotente. ¡Pero no pudo ser! Tuve terribles problemas con el formulario CGI (otros prefieren pelársela, oiga) y al final lo mandé todo a tomar por el orto. No fué hasta hace unos dias en que me di cuenta que el azar (¿Dios? ) habia querido que la página diera un error del formulario… Vamos, real como la vida misma, ¿no les parece?

¡Saludos! Oceau… et toca.

Secció de congelats? Gràcies

El temps, revolucionat, altera els sentits i desafia un esperada metamorfosi en la nostra percepció de la realitat, que amics meus, a mi em provoca un cert efecte lúgubre i viciós comparat només amb el que un podria sentir inhalant durant hores el fum alegre de cultius il·legals.

I com si de Gene Kelly es tractés dansem i giravoltem sota la pluja sense immutar-nos.

Intentar controlar i percebre la llefiscosa secreció de sentiments que afloren quant en qüestió de segons comença a caure aigua sobre el nostre caparró , sensacions contradictòries, discussions de subconscient i, mantenint al marge la poca raó que ens queda nomes ens rau enfonsar-nos i deprimir-nos. Escoltar aquella cançó que ens desconcerta i fa que s’escorri una preciosa llagrimota rostre avall.

Que romàntic és, intentar desxifrar quin deu ser el sentit de la vida en hores baixes.

I pensem en les nostres mares, si senyor i en perquè no sens va ocórrer, en el cas de tenir pits i aires de feminitat, agafar un paraigües ben bonic en comptes d’una bossa massa petita.

- Que vol?-

-Un cafè amb llet.

-Amb la llet calenta o natural?

-Cremant si us plau, estic congelada..