#apocalipsi | pústules

Les orenetes xisclen des de Sant Jordi i els murs sagnen misèria arreu. Parlar de com hom camina pel carrer ja no hauria de tenir sentit. No hi hauria d’haver més hom. Cambio y corto. Cambio y largo ya de este mundo. No quiero saber nada que pueda tener el más ligero sabor a ti. I encara i així Il y a une femme qui se promène…

Un poema aventurat sobreviu a l’hecatombe. El xerric de les orenetes… s’acosta el solstici… i Ascó pels aires. Exèrcits deformes caminaran per les avingudes metropolitanes. Espero instrucciones señor.

What the fuck? No entenc una puta merda! I love the smell of napalm in the morning… Acabeu amb ells amb ells no acabin amb vosaltres! L’avantguarda fa basarda.

M’agradaria que sobrevisquèssim tu i jo, per repoblar el món. Mecanoscrit del segon origen. Els nostres fills no cometrien errors i donarien l’espècie per extingida en un holocaust gloriós. Els nens és dirien Alric, Lain, Caront i Arcangelo. Les nenes, Carolina, Dèlia, Estígia i Alba. Delenda est humanitas.

Les orenetes xisclarien a les orelles del darrer d’ells, [and he would cut their dick off (en el benentès que tinguin polla) and shove it down their throat], fent-li ignorar que aquesta història està escrita en vil condicional i que ara, per ara, l’única crueltat d’aquest món edulcorat és el senyor que passa pel cantó d’una parada de roses lamentant-ne el preu i sobretot, no tenir ningú a qui regalar-ne una. Tout doucement, come ça…

Quan jo era petit, sentia orenetes als vespres d’estiu. Sentir orenentes volia dir estar tranquil, no tenir res de que preocupar-me. I ara les filles de puta encara canten, sobrevivint a l’apocalipsi. Mar de pústules. I’m not a little boy any more. Roses a les parades. I enmig de la gentada, un senyor amb una rosa a la mà, mirant la marea humana amb desconcert total. També deu somiar en l’apocalipsi? Al fons a l’esquerra. Gràcies, pensava que no arribava.