La finestra tancada em deixa veure els núvols.

Tot va començar així. Em sentia disposada, fins i tot un xic excitada a sortir al carrer i viure la meva nova realitat. Aquell matí em vaig llevar com qualsevol altre. La nit anterior havia trobat el carnet del videoclub i tenia ganes de llogar una pel·lícula d’aquelles romàntiques, si podia ser. Així doncs, al sortir em vaig ficar les ulleres de sol, tants dies tancades dins la funda, per fi deixa de ploure ja. Tot i això el carrer es ple de tolls i no passa ni cinc minuts que ja tinc els peus dins l’aigua freda i bruta. Les meves sabates no son gaire cosa en contra de la mare naturalesa. Saltejo i saltejo tolls i arribo a la parada del bus. Cada dia la mateixa parada, el mateix bus, el mateix conductor de les vuit menys quart, la mateixa gent amb la mateixa cara de mal de panxa després de menjar massa salsa picant, la mateixa nena petita que plora perquè no vol anar a classe, la mateixa mare desesperada, el mateix noi. Passen els vint minuts de trajecte. Començo a tenir la sensació de que aquest vint minuts son molt diferents als vint minuts que sempre marca el rellotge al mirar-lo quant precisament, queden nomes vint minuts per haver-se de llevar. Dins del bus els minuts no tenen pressa, i segueixen el ritme dels embussos de cada matí, del cotxe aparcat en doble fila que no deixa passar i del camió que descarrega capses de sobrets de sucre a l’entrada d’un bar. Al llit en canvi sembla que els minuts tenen ganes de caçar-se i m’espatllen els somnis aquells que, per aconseguir-los, he necessitat tota una nit. Al baixar m’he creuat am un home estrany, portava un barret de palla i una camisa hawaiana, l’estiu s’acosta, suposo. A l’entrada de l’edifici hi ha tot de gent fumant, el fum s’enlaira i forma núvols cancerigens que no tenen mai cap forma curiosa. Dins no tardo en notar un canvi de temperatura exagerat, fora fa fresca pro a dins em sento envoltada d’esquimals, fins i tot em sembla veure dos companys fent un forat a terra per poder pescar peix fresc. La meva taula segueix al lloc de sempre, de vegades tinc l’esperança de que durant la nit algun lladre entrara a l’oficina i s’enamorara de la meva taula, se la voldrà endur i em deixara sense. Aquell senyor que diu que és el meu cap no tindria més remei que donar-me el dia lliure. A l’hora d’esmorzar vaig a fer un cafè amb una companya, i mentre ella m’explica que el seu xicot te problemes de fetge jo no paro de preguntar-me si hi haurà establerta alguna mesura exacta per a la quantitat de cafè que s’ha de posar en un cafè amb llet. Odio els cafès amb llet amb massa cafè. Tampoc es demanar massa. Crec que la Maria s’ha enfadat, ho trobo normal, el seu cafè estava massa carregat. Desprès de quatre hores mes davant l’ordenador imaginant portals tridimensionals que només es troben a certs webs amb noms estrambòtics toca tornar cap a casa. Abans però, passo pel videoclub. Torno a esperar el mateix bus de cada dia a la mateixa hora i al mateix lloc però això ja ho he explicat. Miro per la finestra i veig una parada de fruita, avui em venen de gust cireres, i no me’n penso privar. Faig el camí que queda caminant, tranquil·lament, sense pressa, menjant les meves cireres. Em fa por engolir un pinyol i ofegar-me pel carrer, normalment no hi ha metges quant es necessiten. Acabo amb la ultima i llenço a la brossa el que sobra, entro i miro les pel·lícules. No m’interessen trets, no m’interessen acudits dolents, no m’interessen super herois. Avui tinc ganes de plorar agafada a un coixí gegant. Em decideixo, pago i pujo cap a casa, m’acomodo al sofà, em faig amb el control del comandament i ja nomes em queda pitjar play. PLAY. Algun dia em casaré amb un argentí.