Punto pelota.

Hi ha una cosa que odio tremendament, és superior a mi i m’altera de forma irreductible oh si, no tenir temps, notar que els minuts se t’enganxen a la sola de la sabata com un xiclet mastegat durant quatre hores per algú força fastigós, ho sé, n’estic segura. No m’agrada córrer a les vuit del matí creient que arribaré tard, el fet es que mai arribo tard, en sóc incapaç. Em pregunto doncs com ho faig per alentir el temps cada matí o recuperar aquells dos minuts on tot caminant la ràdio em troba una emissora de música clàssica i jo canto: visca! I deu segons desprès les interferències s’apoderen de les violes i crido: merda! Pitjor encara els dies de pluja on rellisques cada cinc metres conseqüència es clar , de pensar que ets perfectament capaç de córrer amb unes sabates amb les soles de goma quan de vegades ni tan sols saps caminar com un humà. O quan mires el rellotge del forn, a la cuina, i t’adones de que no es tan d’hora com et pensaves i surts escopetejat cap on creguis que has quedat, si senyor, es frustrant arribar traient el mòbil de la butxaca i veure que en realitat l’únic que has aconseguit es convencet de cada dia ets una mica més estúpid. Creu-me, hi ha proves, i de totes elles, tu, els la més gran, la més gorda i la que més mania em fa. Molts cops t’adones de que no tens cap ganes d’anar a un lloc i et resignes, t’hi negues, per poca estona però, set minuts abans que sigui l’hora de la trobada penses que es lleig no presentar-se al lloc on menys ganes tens d’anar en aquell precís moment, aquell en que penses: ara m’aixecaré del sofà i agafaré un tros més del pastís, l’últim d’avui, mentider… Que ens hi apostem si et dic que com més tard fas, més coses et cauen de les mans? Les coses surten millor quinze minuts abans del gran final que no pas al minut dotze. I no deixa de ser curiós que ara escric com si algun monstre em perseguís quan en realitat, no tinc res millor a fer.