Vivaldi song.

No tinc uns dits llargs, no són àgils, no saben moure’s per l’aire, llisquen de forma inevitable, sense cap mena de sentit per un recorregut imaginari, teixit sobre la marxa. No gaudeixen de destí, trepitgen les ratlles d’un piano sense força, mentre la llum morta de l’hivern em congela la cara. Pell freda com un assassí. Un arbre vell gairebé sec deixa caure les seves branques incurables sobre un sofà atrotinat, i acaricia lentament cada racó de vellut vermell, sentint un lleuger pessigolleig sobre les que seran les ultimes fulles de l’ancià. Petits rius de clorofil·la verda avancen sobre la seva escorça esquinçada, Ell respira profundament, abraçant-se amb por al que li resta de vida. Ell em crida sense veu. El seu cor tremolós ressona per tota l’habitació i dins de la meva panxa. Ploro paraules sobre la seva sang mentre petits poemes es pinten sobre aquestes quatre parets. Alguna cosa sona, el meu piano parla, crida, i l’escorça de l’arbre es trenca i el sol es cobreix per núvols que amaguen cada rastre d’infelicitat, la pluja inunda cada metre de la sala. I d’aquell forat en surt una flor que creix, dels colors més macos que mai veure, pinzellades celestials que farien esclatar una guerra allí on fos. I sobre el meu cos una pluja d’estels em travessa dolorosament i trenca les meves sabates de cristall, crema els meus peus i fa desaparèixer per fi les meves mans.