mASScult
M’he proposat fer una entrada absurda. Que ningú se la llegeixi, siusplau. Originalment, es deia Major Tom’s Iced Ristretto.
This is ground control to Major Tom. Servei d’habitacions que desitja. Un cafè curt i concentrat, amb gel; per favor. Tenim hora per d’aqui a tres mesos. No importa, a mi siempre me ha gustado el bistec poco hecho. So then, I fuck your mother in the ass. Oh bé, jo crec que en Tarantino és un desquiciat. ¿De verdad que nunca provaste la Desperado, boludo? Kiss, kiss Molly’s lips. I can faint. Una mattina mi son svegliato e ho trovato l’invasor. Kalaishnikov pel poble!
De hecho, indistintamente de lo que digan, está todo hecho una mierda. No hay nada que hacer. No siento las piernas. Lay all your love on me… Jo crec en l’amor lliure. Somio cada nit en els teus ulls, en com descansarien, preciosos, després de passar la nit mirant-nos. El metal no és mort. Rock? ¿Qué coño es el rock? D’ya rememba that stuff about ya motha’s ass?
Maddona és vella. Bé, jo crec que més o menys s’hi sap mantenir. Don’t talk about Michael Jackson in front of the kids! Don’t go wasting your emotions… Dame más de tu limón… Oh fuck… May somebody explain to those german guys that a lemon is not sexual stuff? Joder, sé un poco más tolerante, hombre.
La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet.
Josep Pla
Carnavalesco
El sol entra por mi ventana enrejada y se esparce como un bote de pintura diluida por las paredes grises y rugosas. Un nuevo dia, aunque no cualquiera. Por recurrente que suene, cojo la máscara y me la pongo. Hoy no interpretaré mi papel, sino lo que yo quiera. He apaleado al apuntador y lo he atado a una silla de madera y le he puesto una bola de sado-masoquismo en la boca.
Puedo ser una monja, que, abiertamente (de piernas, por supuesto), reconozca que lleva puesto un consolador. Puedo ser un político, que con la impasibilidad y el savoir-faire que su cargo conlleva se pegue un tiro en su despacho, admitiendo que, en realidad todo se lo debe a un titiritero, magnate del vodevil, que dirige la orquesta del mundo, haciéndole que creer que todo es fruto de su libertad y autonomia. Puedo ser el psiquiatra de la Virgen, cuando tuvo que decirle lo del niño a San José (la Polla Records díxit). Puedo ser viejo verde en Sodoma, deportado en Sibera, sultan en un harén… (Joaquin Sabina ídem)
Con mi máscara puedo llegar a lo más alto y a lo más bajo. Si se me permite ponérmela, es que otros ya la llevan y yo no lo sé. Siempre, máscara puesta y florete de la Il·lustración en ristre, el fiel justiciero romántico que se lanza a combatir las injusticias de la postmodernidad con poesia barroca.
Un dia quise ser artista y la máscara se rompió. Me quité el sombrero cordobés, corrí una cortina púrpura y lo solté, ahí, como el que echa la pota, como el último de la fila en un bukkake, como el que llega al baño justo a tiempo, como el tuberculoso agonizante, como el humo de un porro de matuja sola… solo que, con palabras.
Que Dios os guarde, para que no os perdáis ni me perdáis, il·lustres, que no il·lustrados, caballeros. Vuestra preséncia aquí es algo así como la del cáncer en un tumor, inherente, aunque indeseable. Interesantes calificativos, que con ligeras variaciones fónicas se tornan otros que describen vuestro pensamiento: incoherente e infumable. Con vuestra retórica pesais más que el sueño en los párpados de un viejo y con vuestras obras obras, la mente huye más que fluye, como fluye el prensamiento que no pensamento de mis excrementos tuberia, que no tonteria, abajo.
Ante todo, no quiero ser artista. No quiero decaer tanto. Ni siquiera quiero disfrazarme de uno de llos por Carnaval. Voy a comprar otra máscara y ya tendré más cuidado esta vez.
Vivaldi song.
No tinc uns dits llargs, no són àgils, no saben moure’s per l’aire, llisquen de forma inevitable, sense cap mena de sentit per un recorregut imaginari, teixit sobre la marxa. No gaudeixen de destí, trepitgen les ratlles d’un piano sense força, mentre la llum morta de l’hivern em congela la cara. Pell freda com un assassí. Un arbre vell gairebé sec deixa caure les seves branques incurables sobre un sofà atrotinat, i acaricia lentament cada racó de vellut vermell, sentint un lleuger pessigolleig sobre les que seran les ultimes fulles de l’ancià. Petits rius de clorofil·la verda avancen sobre la seva escorça esquinçada, Ell respira profundament, abraçant-se amb por al que li resta de vida. Ell em crida sense veu. El seu cor tremolós ressona per tota l’habitació i dins de la meva panxa. Ploro paraules sobre la seva sang mentre petits poemes es pinten sobre aquestes quatre parets. Alguna cosa sona, el meu piano parla, crida, i l’escorça de l’arbre es trenca i el sol es cobreix per núvols que amaguen cada rastre d’infelicitat, la pluja inunda cada metre de la sala. I d’aquell forat en surt una flor que creix, dels colors més macos que mai veure, pinzellades celestials que farien esclatar una guerra allí on fos. I sobre el meu cos una pluja d’estels em travessa dolorosament i trenca les meves sabates de cristall, crema els meus peus i fa desaparèixer per fi les meves mans.
La meva filla es dirà Ressaca
La llum em perfora el crani i les arcades augmenten exponencialment. Dansa convulsa. I tan sols em cal la música somiada del Jack Daniels escolant-se entre els glaçons o de la xuclada del llimó que vé després del José Cuervo preceptiu.
De fet la simple menció de qualsevol espirituós precipita una sensació de fàstic acollonant. El vaivé del tren em remou els budells. Un xiulet, una veu enllaunada que avisa d’un destí que ni em va ni em vé. Propera parada, el No Res amb correspondència amb El meu Esòfag irritat pels Vòmits. Allí ho deixo. És de nit i no trigarà en deixar-ho de ser. Podria no sortir el sol.
Noto com la poesia esbarreja amb el vòmit i esquitxa al terra, esbarriant-se. L’alé fred que surt dels meus pulmons traspua banalitat. Ets com els demés. Alcohòlic de cap de setmana. El problema és que el cap de setmana cada cop comença abans. Si els dijous s’han convertit en part de l’oci, ara els dimecres també hi ha llocs on anar i coses que fer… gots que beure’s.
No vaig veure res, aquella nit. No vaig veure el travesti de metre noranta, no vaig veure com aquells que s’ho poden permetre jugaven a trencar cors i tampoc vaig veure com algú em fotia un braçalet, tampoc vaig veure com a tu, homòfob de merda, se’t llançava a sobre un italià famolenc.
En canvi vaig beure patxaran amb taronjada, vodka amb Grand Pomier, una Guiness, un xarrup de tequila, mig cubalitre de tequila amb llima (en 10 minuts), un altre xarrup de tequila i un Jack Daniels. Amb raó no vaig veure res.
Perquè ho he fet? Per atrevir-me a fer coses? Per a alliberar-me d’unes cadenes que només sé trencar begut? Suposo que el que en realitat vull té dos pits i unes natges de por. Em truca la noia que no m’he tirat per dir-me que el clau que no hem compartit no l’ha deixat embarassada. Doncs molt bé. No cregueu que no estic preparat per això. A la nena, li posarem Ressaca.
PS: Per sort, la història que explica aquesta entrada ja és història… Lord Bergudam s’ha suïcidat a la russa polonesa (s’ha begut una ampolla de Belvedere i s’ha adormit a la neu) i ara, jo, l’Arcangelo, seguiré les seves passes.
Punto pelota.
Hi ha una cosa que odio tremendament, és superior a mi i m’altera de forma irreductible oh si, no tenir temps, notar que els minuts se t’enganxen a la sola de la sabata com un xiclet mastegat durant quatre hores per algú força fastigós, ho sé, n’estic segura. No m’agrada córrer a les vuit del matí creient que arribaré tard, el fet es que mai arribo tard, en sóc incapaç. Em pregunto doncs com ho faig per alentir el temps cada matí o recuperar aquells dos minuts on tot caminant la ràdio em troba una emissora de música clàssica i jo canto: visca! I deu segons desprès les interferències s’apoderen de les violes i crido: merda! Pitjor encara els dies de pluja on rellisques cada cinc metres conseqüència es clar , de pensar que ets perfectament capaç de córrer amb unes sabates amb les soles de goma quan de vegades ni tan sols saps caminar com un humà. O quan mires el rellotge del forn, a la cuina, i t’adones de que no es tan d’hora com et pensaves i surts escopetejat cap on creguis que has quedat, si senyor, es frustrant arribar traient el mòbil de la butxaca i veure que en realitat l’únic que has aconseguit es convencet de cada dia ets una mica més estúpid. Creu-me, hi ha proves, i de totes elles, tu, els la més gran, la més gorda i la que més mania em fa. Molts cops t’adones de que no tens cap ganes d’anar a un lloc i et resignes, t’hi negues, per poca estona però, set minuts abans que sigui l’hora de la trobada penses que es lleig no presentar-se al lloc on menys ganes tens d’anar en aquell precís moment, aquell en que penses: ara m’aixecaré del sofà i agafaré un tros més del pastís, l’últim d’avui, mentider… Que ens hi apostem si et dic que com més tard fas, més coses et cauen de les mans? Les coses surten millor quinze minuts abans del gran final que no pas al minut dotze. I no deixa de ser curiós que ara escric com si algun monstre em perseguís quan en realitat, no tinc res millor a fer.
Leitmotiv: L’Absurd
Esmorzar mirant per la finestra. Un bol llet semidesnatada amb cacau en pols m’escalfa les mans mentre en faig glops petitons, de rateta. Al fons, la ràdio escampa notícies, algunes s’enganxen a la paret i després costa treure-les. Cada cop que passo per allí davant recordo que 260 persones han mort en un terratrèmol… D’altres m’esquitxen directament i en faig ferum tot el dia. Per exemple no puc deixar de recordar que l’aviació israeliana bombardeja molts palestins que no llencen cohets. I llavors cuino pensaments… I de sobte, una bombolla d’oli bullent em cau a la mà i em crema com un jueu en un forn. Quants palestins han matat els israelians? Fins als sis milions no cal que la ONU es preocupi.
La vida no té gaire sentit. Som aquí per una reacció química i aquesta cantarella la tinc més enganxada que qualsevol de les coses que diuen per la ràdio. Una carrera univesitària no afavorirà que els teus àtoms es desintegrin millor o pitjor quan moris. Si en qualsevol moment pot venir un cohet de Hamàs i explotar-te al cul o potser reps una trucada d’Israel dient-te que fotis el camp de casa que en cinc minuts te la bombardegen, gratuitament i sense despeses d’enviament. Si els bombardejos t’impedeixen rebre o sentir la trucada, ells no deixaran de fer la seva tasca purificadora. En fi. No hi ha manera d’alleujar aquesta mena de por, aquest desconsol, res donarà sentit a l’existència humana. Tampoc ho farà que escriguis més o menys. Però hi ajuda. O almenys hi ha un subgènere humà que sol necessitar escriure per fer-se passar el nus a la gola d’una vida buida. I tanmateix, tenim la costum de fer anar algun suport que té molt menys sentit que la vida.
I és que avui dia tot Crist (tot i que probablement no existeixi) té una Moleskine. Alliberar pensaments en aquests suports que deia fa unes quantes línies, és car. 9€ la petita i 12 la gran. Em produeix una forta sensació de desassosec el fet de tindre una Moleskine. Allí hi van escriure Hemingway, Van Gogh i gent que la tenia molt llarga. Moleskine és una marca molt potent. Tant potent que la gent paga 9€ per un quadern que en deu costar 3 tirant llarg. Mite i fascinació. I m’indigno. No crec que em compri una Moleskine… perquè encara m’importen massa els meus diners. Tot i que tampoc tenen gens de sentit… i no s’hi pot escriure tant com en una Moleskine.
Vaig a veure si trobo alguna papereria oberta… O en el seu defecte una armeria.
toiletten
Sos un sol, me quemás, me prendés fuego i me rompés en mil pedazos ardiendo de locura.
Me quemás i me marcás todo el cuerpo en un suspiro eterno, una bocanada de aire caliente que me hace subir, me hacés volar i me seguís quemando, me envolvés con vuestros brazos en llamas coloradas, con vuestro rojo i naranja i me matás, me matás de amor cada ves que me besás i me descongelás el corazon que ya daba por muerto.
Silla, luna y corazón.
Quizás solo sea el reloj, pero escucho el crujido de cada segundo en el aire y las agujas apuntan solo a mi corazón. Afiladas palabras que cruzan mi piel y se detienen justo en el centro de mi razón. Mis párpados se hunden y una vez mas resbalan hacia el suelo las cadenas, se cortan los hilos y se destruyen las cuerdas.
Y una vez mas grito sin voz. Quizás el mundo dejo de creer en mi.
Como si fuera un animal, muerdo la vida al verla huir y lamo mis heridas.
Pero mi miedo no se va.
Y nadie sabe el miedo que me da despertar sin haber soñado
Nadie sabe el miedo que me da vivir sin ser libre.
Intente volar sin alas este atardecer
y me senté de nuevo en esa fría silla a llorar,
la luna me miraba sin querer
y me aviso de que pie tras pie podía volver a caminar.
Así que camine.
Y de cada centímetro de suelo que pise nació una flor
y de cada flor mil olores que subían a volar.
Esa noche encontré una escalera hacia la eternidad
y subí sin perder de vista donde deje mi soledad.
peldaño tras peldaño empecé a sonreír
peldaños de madera que cubiertos de polvo me invitaban a avanzar
peldaños de cristal que susurraban dulces canciones
metal que ardía al verme caer.
Escalera invisible que subía hacia la luna y me hacia olvidar.
Esa noche encontré mis sueños colgados en estrellas de infinitos destellos
Blancas nubes que cubrían mis heridas
Incansable oscuridad que agradecida apagaba su sed de dolor, desquiciada arrancaba sucios recuerdos y los cambiaba por pinceladas de de placer.
Lentamente me cure.
Esa noche me senté en el regazo de mi luna
Ella agradecida abrazo mi cuerpo y con sus suaves manos me elevo.
Y de nuevo volví a sentir.
De nuevo abrí mis alas,
alce el vuelo.
Y volé.
Volé hacia donde nadie podrá romperme nunca mas.
hacia donde mis sueños viajen en libertad.
hacia donde mis días no tengan fin…
Absence d’absynthe (imatgeria existencial)
La crisàlide s’obra lentament i jo no puc per més que travessar-la. Mentre esquinço el capoll diàfan, miliards de gotes diamantades cauen al meu voltant i s’esberlen en preciosos cristalls irisats, abans de morir com mor la rosada sobre el jaç del verd cada matí.
Noves bíblies de religions en que ídol i adorador són la mateixa persona s’escriuen a mesura que mes crisàlides esclaten amb crits d’alliberament. N’hi ha que esclaten en silenci i n’hi ha que simplement desapareixen, però ara una nova colònia d’insectes antropomorfs pobla un bosc ple de tendra heura, un bosc que haurem de convertir en una megalòpoli de formigó. I mentre miro al meu voltant, assistint a les naixences tant fascinadors com vulgars i comuns, comprenc que jo no visc la vida dels altres i que els altres no viuen la meva. Així doncs, estic totalment sol en un bosc d’heura que ha d’esdevenir una megalòpoli de formigó amb l’ajuda indispensable d’altres solitaris.
Una megalòpoli de formigó on harems d’èxit i carrosses de neó aclamaran el nostre èxit quan els estels la visitin. Però mentre aquest moment no arribi, devorarem la tendra tija que ens ha sostingut i ens alimentarem dels cadàvers dels que no han sabut administrar la injecció d’energia, dels que no han sabut assimilar la realitat de fora la crisàlide. Dels que no estaven preparats per engendrar més crisàlides
I algun dia, amb els llavis supurant nacre, recordaré el dia en que sortia de la crisàlide en la més multitudinària solitud i lamentaré el temps passat, el temps passat en va, el temps a qui ningú ha prestat atenció i amb un udol infrasonor destruiré amb odi el món que m’envolta, fins a caure exhaust. Fins a caure exhaust als braços d’aquells que em van menysprear.
Serà llavors quan desitjaré no tenir boca, perquè si no hi ha boca, per molt que tingui a dir, no diré res. Serà llavors quan comprendré que l’únic que roman, com l’amaranta a la seva campana de cristall és la mort, la fi segura i la seva desconcertant manca de sentit. I amb aquesta certesa, ingeriré el nacre que fugia dels meus llavis i m’aplicaré, inconscient, a la meva vida absurda, tot esperant veure sorgir una ciutat que el temps farà pols i veure néixer unes larves que el temps farà pastura d’heures, que esdevindran pastura d’altres larves.
Lord Bergudam se’n va a estudiar filologia euscohebrea a l’Institut Tecnològic de Vishveshwarya, a l’Índia, en un curs subvencionat (però que consti que a ell no cal que li subvencionin res) pel Partit verd, nacional-socialista i llibertari, així doncs, és possible que no pugui respondre amb la qualitat i eficiència habituals a les seves obligacions pel que fa a l’HollowFausto Cannibal… És possible… però no probable.
