(|)  ¡Ah viejo bobo! Abandonaste a tu mujer en una residencia como la memoria la abandonó a ella, mandaste a tus hijos a tomar viento, espantaste a amigos y te reconciliaste con tus enemigos. No dejaste ninguna puerta por cerrar, ningún cabo por atar, ni ningun paquete por enviar… Todo en orden. Y así, con todos tus asuntos finalizados, sin deudas ni deudores, te sentaste a esperar que el mundo se olvidara de ti. No sabias cuanto tardaria, aunque no mucho. De todas formas, tenias claro lo que venia después: las vias del tren, el mar, el ático, lo que fuera. La muerte por propia voluntad antes que la sorpresa. Habias vivido con el máximo orden y moririas como era de esperar, sin molestar a nadie, sin dar motivos para lastrar ninguna existencia ni para que nadie te recordara en exceso.

Pero, ¡hay que joderse! Cuando tus hijos te ponen a los suyos a tu cargo (aunque te odien, no les queda otra)… eso ya no es orden. ¡Es el caos puro! De todas formas, da igual, porque tampoco hay tiempo para pensar en morirse detrás de ese retaco rubio con dos coletas que te saca las cosas de la estanteria y pretende ayudarte a hervir el café.

(||) Un fort instint d’autoconservació ens duu a institucionalitzar la salut, més enllà del benestar que això podria (tercera persona del pretèrit imperfet d’indicatiu del verb podrir) suposar. De fet hi ha qui pregona que cal menjar pensant en no engreixar-se i allargar aixi la vida… No falten tampoc els escolanets del veganisme, mentre el temple dels que posen pedaços químics a la seva vida cada dia es fa més gran. I sí, n’hi ha que mantenen la vida al preu de privar-se d’allò que més la converteix en quelcom bonic. Deu ser que ningú deu haver-se plantejat que els anys que es guanyen no menjant el que ens agrada són anys de PUTA INFELICITAT.

(|||) La mateixa ànsia per romandre, però en un pla més espiritual, psíquic, cultural es converteix en un desig fervent de ser recordats, de transcendir. Tot plegat empeny als humans a alçar catedrals, a dissenyar ciutats, a elaborar tractats; però, folls ells que no saben que l’únic que realment perdura és la destrucció. És l’únic que acaba succeïnt. Jo puc construir un castell de cartes o un a cova a pic i pala. Però les dos s’acabaran. Puc escriure. I fins i tot ser recordat. Però això no evitarà que sigui oblidat, que passi de moda, que es perdin els meus originals o, fins i tot, els mecanismes de reproducció que aquests tinguin. Només diuen que romanen els clàssics. I tot i així, la barbàrie destruí la biblioteca d’Alexandria, cremà llibres al III Reich i, algun dia, la mort matarà al darrer home que sapigué alguna cosa de mi.

(—) No ens queda sinó, la resignació i que nosaltres mateixos oblidem que, tard o d’hora serem fets del mateix buit de dins les robes de la parca. Que la tinta xinesa de l’oblit taqui del negre més pur la llibreta gargotejada de la nostra vida. En el futur, tots som rostres borrosos, que no diran res a ningú. Tots som records que primer són vapors i després buit.

(⅂) El pitjor, però, és que, mentre el record perduri, farà mal a algú. Són com un ham que nosaltres llencem des de la barca de Caront i que algú mossega. Som tan egòlatres que no som capaços d’adonar-nos que el nostre record està esbudellant i dessagnant algú.

(z) No saps si demà seguiràs viu. Carpe diem. La incertesa és caos i desassossec. Tanmateix, posar-te a l’agenda una cosa cosa com la fi de la teva existència conscient… Un dia, simplement, te la trobaràs. No cal patir. Potser val més la pena patir pels records pòstums que suraran prop de la riba d’Estígia. O potser no. Tan la mort com el record del que l’ha patit fan més mal als demés que al passatger del barquer. No hem d’oblidar que els vius ja seran uns altres. Oblida’t de la mort. Serà millor.

]]> http://faustival.wordpress.com/2009/12/06/necronica/feed/ 1 biomoz parca http://faustival.wordpress.com/2009/11/15/groenlandia/ http://faustival.wordpress.com/2009/11/15/groenlandia/#comments Sun, 15 Nov 2009 14:20:33 +0000 oceau http://faustival.wordpress.com/?p=97 ]]>

Ens trobem en aquesta situació, ella seu en una cadira, pren un cafè, llepa la cullereta i llegeix un llibre d’aventures. Ell la mira, es crema la mà amb la cigarreta i crida. I un cop concluït el primer acte el primer parell d’ulls, blaus i ametllats es creua amb el segon parell, ràpidament ella torna a les seves línies. Un pensa en com n’és de maca la noia que seu davant seu, l’altra pensa com de feliç seria viatjant arreu del món. I ara, en un segon tot canviarà, ella s’aixecarà i pagarà el seu cafè, ell també ho farà dos minuts més tard. Ella sortira al carrer, es posara el seu abric vermell i caminarà lentament, i mentre el fred crema la seva cara, acariciarà l’escorça de cada arbre i les fulles de les petites flors d’hivern. Ell sortira darrere seu, s’haurà deixat la jaqueta dins del cafè però no tindrà fred, es fixarà en ella, la seva manera de caminar, en les seves mans petites i vermelles, glaçades. Dos carrers més enllà ella s’aturarà i mirarà l’aparador d’una petita tenda de bombons.

Ell s’aturarà també, i s’adonarà de que no duu la jaqueta posada. Tres minuts desprès ella seguirà avançant, quan ell passi per davant d’aquella tenda hi entrarà amb presses i comprarà la caixa que faci més goig. Quan surti haurà perdut de vista la noia, la buscarà amb la mirada entre la gent, desesperat correrà carrer avall i comprovarà que tampoc hi es i més tard, derrotat seurà en un banc moll per la boira. Ella l’estarà seguint tot aquest temps amb la mirada, des de l’entrada d’una altra cafeteria, somrient, i quan ell s’aixequi del banc i comenci a caminar de nou, primer cap a la cafeteria, on s’havia deixat la jaqueta, ella es posara els seus guants de color blau marí i el seguirà. A mig camí ell llençarà la caixa de bombons a una paperera i ella la recollirà quan hi passi pel cantó. Mentre camina obrirà la caixa i n’agafarà un.

Quan ell sigui a l’altura de la cafeteria ella s’aturarà a una distancia prudencial i s’esperarà. Ell, desprès de recollir la jaqueta sortira al carrer i buscarà una parada de metro, baixarà, agafarà una de les dues direccions i unes sis parades més tard, pujarà les escales, sortira al carrer, aquest cop abrigat, i acabarà el seu trajecte en un edifici alt, de dotze plantes, de color vermell totxo, enfosquit per la pluja fluixa que cau. Obrirà la porta i entrarà, aquí es on ella el perdrà de vista. Ella tornarà a casa tot pensant escapar-se al nord, mentre menja bombons mig desfets per la calor del metro. Mitja hora més tard també obrirà la porta de casa seva, deixarà la caixa de bombons a la cuina, encendrà la calefacció, seurà en una butaca verda del menjador, es posarà una manta per sobre i somiarà, somiarà edificis vermells, caixes de bombons, somiarà en flors, en núvols, en neu, en l’hivern, i el seu petit cor s’escalfarà.

On Cuatro diu

Madres Adolescentes

a HollowFausto Cannibal diem

Putones Verbeneros

M’he proposat fer una entrada absurda. Que ningú se la llegeixi, siusplau. Originalment, es deia Major Tom’s Iced Ristretto.

This is ground control to Major Tom. Servei d’habitacions que desitja. Un cafè curt i concentrat, amb gel; per favor. Tenim hora per d’aqui a tres mesos. No importa, a mi siempre me ha gustado el bistec poco hecho. So then, I fuck your mother in the ass. Oh bé, jo crec que en Tarantino és un desquiciat. ¿De verdad que nunca provaste la Desperado, boludo? Kiss, kiss Molly’s lips. I can faint. Una mattina mi son svegliato e ho trovato l’invasor. Kalaishnikov pel poble!

De hecho, indistintamente de lo que digan, está todo hecho una mierda. No hay nada que hacer. No siento las piernas. Lay all your love on me… Jo crec en l’amor lliure. Somio cada nit en els teus ulls, en com descansarien, preciosos, després de passar la nit mirant-nos. El metal no és mort. Rock? ¿Qué coño es el rock? D’ya rememba that stuff about ya motha’s ass?

Maddona és vella. Bé, jo crec que més o menys s’hi sap mantenir. Don’t talk about Michael Jackson in front of the kids! Don’t go wasting your emotions… Dame más de tu limón… Oh fuck… May somebody explain to those german guys that a lemon is not sexual stuff? Joder, sé un poco más tolerante, hombre.

La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet.

Josep Pla

El sol entra por mi ventana enrejada y se esparce como un bote de pintura diluida por las paredes grises y rugosas. Un nuevo dia, aunque no cualquiera. Por recurrente que suene, cojo la máscara y me la pongo. Hoy no interpretaré mi papel, sino lo que yo quiera. He apaleado al apuntador y lo he atado a una silla de madera y le he puesto una bola de sado-masoquismo en la boca.

Puedo ser una monja, que, abiertamente (de piernas, por supuesto), reconozca que lleva puesto un consolador. Puedo ser un político, que con la impasibilidad y el savoir-faire que su cargo conlleva se pegue un tiro en su despacho, admitiendo que, en realidad todo se lo debe a un titiritero, magnate del vodevil, que dirige la orquesta del mundo, haciéndole que creer que todo es fruto de su libertad y autonomia. Puedo ser el psiquiatra de la Virgen, cuando tuvo que decirle lo del niño a San José (la Polla Records díxit). Puedo ser viejo verde en Sodoma, deportado en Sibera, sultan en un harén… (Joaquin Sabina ídem)

Con mi máscara puedo llegar a lo más alto y a lo más bajo. Si se me permite ponérmela, es que otros ya la llevan y yo no lo sé. Siempre, máscara puesta y florete de la Il·lustración en ristre, el fiel justiciero romántico que se lanza a combatir las injusticias de la postmodernidad con poesia barroca.

Un dia quise ser artista y la máscara se rompió. Me quité el sombrero cordobés, corrí una cortina púrpura y lo solté, ahí, como el que echa la pota, como el último de la fila en un bukkake, como el que llega al baño justo a tiempo, como el tuberculoso agonizante, como el humo de un porro de matuja sola… solo que, con palabras.

Que Dios os guarde, para que no os perdáis ni me perdáis, il·lustres, que no il·lustrados, caballeros. Vuestra preséncia aquí es algo así como la del cáncer en un tumor, inherente, aunque indeseable. Interesantes calificativos, que con ligeras variaciones fónicas se tornan otros que describen vuestro pensamiento: incoherente e infumable. Con vuestra retórica pesais más que el sueño en los párpados de un viejo y con vuestras obras obras, la mente huye más que fluye, como fluye el prensamiento que no pensamento de mis excrementos tuberia, que no tonteria, abajo.

Ante todo, no quiero ser artista. No quiero decaer tanto. Ni siquiera quiero disfrazarme de uno de llos por Carnaval. Voy a comprar otra máscara y ya tendré más cuidado esta vez.

No tinc uns dits llargs, no són àgils, no saben moure’s per l’aire, llisquen de forma inevitable, sense cap mena de sentit per un recorregut imaginari, teixit sobre la marxa. No gaudeixen de destí, trepitgen les ratlles d’un piano sense força, mentre la llum morta de l’hivern em congela la cara. Pell freda com un assassí. Un arbre vell gairebé sec deixa caure les seves branques incurables sobre un sofà atrotinat, i acaricia lentament cada racó de vellut vermell, sentint un lleuger pessigolleig sobre les que seran les ultimes fulles de l’ancià. Petits rius de clorofil·la verda avancen sobre la seva escorça esquinçada, Ell respira profundament, abraçant-se amb por al que li resta de vida. Ell em crida sense veu. El seu cor tremolós ressona per tota l’habitació i dins de la meva panxa. Ploro paraules sobre la seva sang mentre petits poemes es pinten sobre aquestes quatre parets. Alguna cosa sona, el meu piano parla, crida, i l’escorça de l’arbre es trenca i el sol es cobreix per núvols que amaguen cada rastre d’infelicitat, la pluja inunda cada metre de la sala. I d’aquell forat en surt una flor que creix, dels colors més macos que mai veure, pinzellades celestials que farien esclatar una guerra allí on fos. I sobre el meu cos una pluja d’estels em travessa dolorosament i trenca les meves sabates de cristall, crema els meus peus i fa desaparèixer per fi les meves mans.

La llum em perfora el crani i les arcades augmenten exponencialment. Dansa convulsa. I tan sols em cal la música somiada del Jack Daniels escolant-se entre els glaçons o de la xuclada del llimó que vé després del José Cuervo preceptiu.

De fet la simple menció de qualsevol espirituós precipita una sensació de fàstic acollonant. El vaivé del tren em remou els budells. Un xiulet, una veu enllaunada que avisa d’un destí que ni em va ni em vé. Propera parada, el No Res amb correspondència amb El meu Esòfag irritat pels Vòmits. Allí ho deixo. És de nit i no trigarà en deixar-ho de ser. Podria no sortir el sol.

Noto com la poesia esbarreja amb el vòmit i esquitxa al terra, esbarriant-se. L’alé fred que surt dels meus pulmons traspua banalitat. Ets com els demés. Alcohòlic de cap de setmana. El problema és que el cap de setmana cada cop comença abans. Si els dijous s’han convertit en part de l’oci, ara els dimecres també hi ha llocs on anar i coses que fer… gots que beure’s.

No vaig veure res, aquella nit. No vaig veure el travesti de metre noranta, no vaig veure com aquells que s’ho poden permetre jugaven a trencar cors i tampoc vaig veure com algú em fotia un braçalet, tampoc vaig veure com a tu, homòfob de merda, se’t llançava a sobre un italià famolenc.
En canvi vaig beure patxaran amb taronjada, vodka amb Grand Pomier, una Guiness, un xarrup de tequila, mig cubalitre de tequila amb llima (en 10 minuts), un altre xarrup de tequila i un Jack Daniels. Amb raó no vaig veure res.

Perquè ho he fet? Per atrevir-me a fer coses? Per a alliberar-me d’unes cadenes que només sé trencar begut? Suposo que el que en realitat vull té dos pits i unes natges de por. Em truca la noia que no m’he tirat per dir-me que el clau que no hem compartit no l’ha deixat embarassada. Doncs molt bé. No cregueu que no estic preparat per això. A la nena, li posarem Ressaca.

PS: Per sort, la història que explica aquesta entrada ja és història… Lord Bergudam s’ha suïcidat a la russa polonesa (s’ha begut una ampolla de Belvedere i s’ha adormit a la neu) i ara, jo, l’Arcangelo, seguiré les seves passes.

Hi ha una cosa que odio tremendament, és superior a mi i m’altera de forma irreductible oh si, no tenir temps, notar que els minuts se t’enganxen a la sola de la sabata com un xiclet mastegat durant quatre hores per algú força fastigós, ho sé, n’estic segura. No m’agrada córrer a les vuit del matí creient que arribaré tard, el fet es que mai arribo tard, en sóc incapaç. Em pregunto doncs com ho faig per alentir el temps cada matí o recuperar aquells dos minuts on tot caminant la ràdio em troba una emissora de música clàssica i jo canto: visca! I deu segons desprès les interferències s’apoderen de les violes i crido: merda! Pitjor encara els dies de pluja on rellisques cada cinc metres conseqüència es clar , de pensar que ets perfectament capaç de córrer amb unes sabates amb les soles de goma quan de vegades ni tan sols saps caminar com un humà. O quan mires el rellotge del forn, a la cuina, i t’adones de que no es tan d’hora com et pensaves i surts escopetejat cap on creguis que has quedat, si senyor, es frustrant arribar traient el mòbil de la butxaca i veure que en realitat l’únic que has aconseguit es convencet de cada dia ets una mica més estúpid. Creu-me, hi ha proves, i de totes elles, tu, els la més gran, la més gorda i la que més mania em fa. Molts cops t’adones de que no tens cap ganes d’anar a un lloc i et resignes, t’hi negues, per poca estona però, set minuts abans que sigui l’hora de la trobada penses que es lleig no presentar-se al lloc on menys ganes tens d’anar en aquell precís moment, aquell en que penses: ara m’aixecaré del sofà i agafaré un tros més del pastís, l’últim d’avui, mentider… Que ens hi apostem si et dic que com més tard fas, més coses et cauen de les mans? Les coses surten millor quinze minuts abans del gran final que no pas al minut dotze. I no deixa de ser curiós que ara escric com si algun monstre em perseguís quan en realitat, no tinc res millor a fer.

Esmorzar mirant per la finestra. Un bol llet semidesnatada amb cacau en pols m’escalfa les mans mentre en faig glops petitons, de rateta. Al fons, la ràdio escampa notícies, algunes s’enganxen a la paret i després costa treure-les. Cada cop que passo per allí davant recordo que 260 persones han mort en un terratrèmol… D’altres m’esquitxen directament i en faig ferum tot el dia. Per exemple no puc deixar de recordar que l’aviació israeliana bombardeja molts palestins que no llencen cohets. I llavors cuino pensaments… I de sobte, una bombolla d’oli bullent em cau a la mà i em crema com un jueu en un forn. Quants palestins han matat els israelians? Fins als sis milions no cal que la ONU es preocupi.

La vida no té gaire sentit. Som aquí per una reacció química i aquesta cantarella la tinc més enganxada que qualsevol de les coses que diuen per la ràdio. Una carrera univesitària no afavorirà que els teus àtoms es desintegrin millor o pitjor quan moris. Si en qualsevol moment pot venir un cohet de Hamàs i explotar-te al cul o potser reps una trucada d’Israel dient-te que fotis el camp de casa que en cinc minuts te la bombardegen, gratuitament i sense despeses d’enviament. Si els bombardejos t’impedeixen rebre o sentir la trucada, ells no deixaran de fer la seva tasca purificadora. En fi. No hi ha manera d’alleujar aquesta mena de por, aquest desconsol, res donarà sentit a l’existència humana. Tampoc ho farà que escriguis més o menys. Però hi ajuda. O almenys hi ha un subgènere humà que sol necessitar escriure per fer-se passar el nus a la gola d’una vida buida. I tanmateix, tenim la costum de fer anar algun suport que té molt menys sentit que la vida.

I és que avui dia tot Crist (tot i que probablement no existeixi) té una Moleskine. Alliberar pensaments en aquests suports que deia fa unes quantes línies, és car. 9€ la petita i 12 la gran. Em produeix una forta sensació de desassosec el fet de tindre una Moleskine. Allí hi van escriure Hemingway, Van Gogh i gent que la tenia molt llarga. Moleskine és una marca molt potent. Tant potent que la gent paga 9€ per un quadern que en deu costar 3 tirant llarg. Mite i fascinació. I m’indigno. No crec que em compri una Moleskine… perquè encara m’importen massa els meus diners. Tot i que tampoc tenen gens de sentit… i no s’hi pot escriure tant com en una Moleskine.

Vaig a veure si trobo alguna papereria oberta… O en el seu defecte una armeria.

Sos un sol, me quemás, me prendés fuego i me rompés en mil pedazos ardiendo de locura.

Me quemás i me marcás todo el cuerpo en un suspiro eterno, una bocanada de aire caliente que me hace subir, me hacés volar i me seguís quemando, me envolvés con vuestros brazos en llamas coloradas, con vuestro rojo i naranja i me matás, me matás de amor cada ves que me besás i me descongelás el corazon que ya daba por muerto.