Quizás solo sea el reloj, pero escucho el crujido de cada segundo en el aire y las agujas apuntan solo a mi corazón. Afiladas palabras que cruzan mi piel y se detienen justo en el centro de mi razón. Mis párpados se hunden y una vez mas resbalan hacia el suelo las cadenas, se cortan los hilos y se destruyen las cuerdas.
Y una vez mas grito sin voz. Quizás el mundo dejo de creer en mi.
Como si fuera un animal, muerdo la vida al verla huir y lamo mis heridas.
Pero mi miedo no se va.
Y nadie sabe el miedo que me da despertar sin haber soñado
Nadie sabe el miedo que me da vivir sin ser libre.
Intente volar sin alas este atardecer
y me senté de nuevo en esa fría silla a llorar,
la luna me miraba sin querer
y me aviso de que pie tras pie podía volver a caminar.
Así que camine.
Y de cada centímetro de suelo que pise nació una flor
y de cada flor mil olores que subían a volar.
Esa noche encontré una escalera hacia la eternidad
y subí sin perder de vista donde deje mi soledad. peldaño tras peldaño empecé a sonreír
peldaños de madera que cubiertos de polvo me invitaban a avanzar
peldaños de cristal que susurraban dulces canciones
metal que ardía al verme caer.
Escalera invisible que subía hacia la luna y me hacia olvidar.
Esa noche encontré mis sueños colgados en estrellas de infinitos destellos
Blancas nubes que cubrían mis heridas
Incansable oscuridad que agradecida apagaba su sed de dolor, desquiciada arrancaba sucios recuerdos y los cambiaba por pinceladas de de placer.
Lentamente me cure.
Esa noche me senté en el regazo de mi luna
Ella agradecida abrazo mi cuerpo y con sus suaves manos me elevo.
Y de nuevo volví a sentir.
De nuevo abrí mis alas,
alce el vuelo.
Y volé.
Volé hacia donde nadie podrá romperme nunca mas.
hacia donde mis sueños viajen en libertad.
hacia donde mis días no tengan fin…
La crisàlide s’obra lentament i jo no puc per més que travessar-la. Mentre esquinço el capoll diàfan, miliards de gotes diamantades cauen al meu voltant i s’esberlen en preciosos cristalls irisats, abans de morir com mor la rosada sobre el jaç del verd cada matí.
Noves bíblies de religions en que ídol i adorador són la mateixa persona s’escriuen a mesura que mes crisàlides esclaten amb crits d’alliberament. N’hi ha que esclaten en silenci i n’hi ha que simplement desapareixen, però ara una nova colònia d’insectes antropomorfs pobla un bosc ple de tendra heura, un bosc que haurem de convertir en una megalòpoli de formigó. I mentre miro al meu voltant, assistint a les naixences tant fascinadors com vulgars i comuns, comprenc que jo no visc la vida dels altres i que els altres no viuen la meva. Així doncs, estic totalment sol en un bosc d’heura que ha d’esdevenir una megalòpoli de formigó amb l’ajuda indispensable d’altres solitaris.
Una megalòpoli de formigó on harems d’èxit i carrosses de neó aclamaran el nostre èxit quan els estels la visitin. Però mentre aquest moment no arribi, devorarem la tendra tija que ens ha sostingut i ens alimentarem dels cadàvers dels que no han sabut administrar la injecció d’energia, dels que no han sabut assimilar la realitat de fora la crisàlide. Dels que no estaven preparats per engendrar més crisàlides
I algun dia, amb els llavis supurant nacre, recordaré el dia en que sortia de la crisàlide en la més multitudinària solitud i lamentaré el temps passat, el temps passat en va, el temps a qui ningú ha prestat atenció i amb un udol infrasonor destruiré amb odi el món que m’envolta, fins a caure exhaust. Fins a caure exhaust als braços d’aquells que em van menysprear.
Serà llavors quan desitjaré no tenir boca, perquè si no hi ha boca, per molt que tingui a dir, no diré res. Serà llavors quan comprendré que l’únic que roman, com l’amaranta a la seva campana de cristall és la mort, la fi segura i la seva desconcertant manca de sentit. I amb aquesta certesa, ingeriré el nacre que fugia dels meus llavis i m’aplicaré, inconscient, a la meva vida absurda, tot esperant veure sorgir una ciutat que el temps farà pols i veure néixer unes larves que el temps farà pastura d’heures, que esdevindran pastura d’altres larves.
Lord Bergudam se’n va a estudiar filologia euscohebrea a l’Institut Tecnològic de Vishveshwarya, a l’Índia, en un curs subvencionat (però que consti que a ell no cal que li subvencionin res) pel Partit verd, nacional-socialista i llibertari, així doncs, és possible que no pugui respondre amb la qualitat i eficiència habituals a les seves obligacions pel que fa a l’HollowFausto Cannibal… És possible… però no probable.
El meu cafè encara crema, no goso tastar-lo, en tinc prou amb sentir-ne l’olor. No es a cas un dels passos per poder gaudir d’un bon cafè? I en realitat l’únic que faig es fer temps. Ni tan sols se si arribaràs. M’angoixa l’espera i només faig que mirar el rellotge. Dos quarts i cinc de nou i com cada matí fa fred. El temps passa. El cafè es refreda i la plaça es plena de gent. Una passos mes enllà un home toca una guitarra trista, sense força a les cordes, amb els dits ferits d’històries a mig camí entre la dura realitat i quasi màgiques. No sents la musica?.. Jo en tinc prou amb sentir un sol acord dolç, una sola nota que viatgi per l’aire i arribi amb un cop sord als meus llavis per cridar el teu nom.. Llegeixo per quart cop la mateixa frase de la mateixa pàgina de sempre i com de costum canvio cada paraula de lloc i retorço les lletres creant dibuixos fantasiosos que em recorden cada racó del teu cos, siluetes amagades que nomes he vist i veure un cop a la vida, un sol record capaç de fer obrir els ulls i despertar els desitjos que ja fa temps vaig guardar sota clau, al fons del meu propi infern. I cada cop que et dibuixo dins del meu cap les teves carícies recorren de nou tota la meva pell, cada petó torna al seu lloc i les llàgrimes perden la memòria. Els teus dits s’esfondren dins del meu cor i a cada bateg, tu, la teva sang, calenta milers de terminacions, centenars de recorreguts que en un sol moment, s’eleven i cauen de nou sobre un cos suat. Milers de sospirs i centenars de mirades fogoses, no podria començar a contar totes les vegades que vaig estar apunt de morir plàcidament al teu cantó, immergits en una abraçada eterna, després de sentir el major dels plaers, desprès de fondre’ns l’un en l’altre, i llavors, només llavors declarar el mes sincer dels somriures i començar de nou e explorar mes enllà dels llençols. Deixar volar la imaginació de nou i resultar viu d’un viatge infinit per cels clars, mars profunds i muntanyes altes i afilades, sentint cada gota de pluja freda lliscant pels meus dits i suportant les calors mes extremes dels nostres cossos, mig calcinats per la passió. Cada cop d’ull ràpid, cada carícia, per innocent que fos, cada pas fet des de ençà. Cada rialla continguda, cada plor amarg, cada record, fosc o clar, cada diumenge sota la llum del sol, cada cafè dolç, cada cant sota la pluja, cada crit envà, cada passeig a la llum de la lluna, cada trobada per un passadís, cada cop que mes beguts del normal ens deixàvem endur pels instints. Cada nit no dormida i cada dia que vam aprofitar.. Llavors, i només llavors, el destí, gelós dels seus actes, va esquinçar tots els somnis creats i va rebregar cada paper escrit amb versos de la nostra història. Llavors. I només llavors, m’adono de que mai arribaràs..
-Mama, quan sigui gran obriré un cabaret punk. No pagaràs per estar amb una dona, sinó que pagaràs una entrada i podràs fer-hi el que vulguis a dins. I qui no vulgui pagar entrada, que es deixi follar per qui n’hagi pagat. Oi que es fàcil? No hi haurien límits d’edat, al cap i a la fi, els nens tenen una por estranya a la gent que vesteix diferent (després t’explico això) i els que vulguin catxar és perquè ja estan preparats per fer-ho. I amb el beure potser no és així, però qui sóc jo per prohibir a la gent que es destrossi el fetge i els budells si porto uns anyets fent-m’ho jo mateix? Ara que dic beure… podràs beure el que vulguis i en la quantitat que vulguis, però sense gots, tant si pagues entrada com si no. El que et deia de la roba… les noies duran mitges de reixeta esparracades i els nois malles trencades que els deixaran les natges a l’aire. La part de dalt… quasi que millor no portar-ne, però es tolera de tot, amb l’únic requisit que si es duu americana i camisa, està prohibit dur pantalons. I estaria molt bé que fos obligatori dur ombra d’ulls. Tothom calçarà botes o calçat resistent, no per imperatiu, sinó perquè no penso fregar mai el terra, ni tan sols de vidres d’ampolla ensangonats. M’agradaria posar-hi gronxadors on s’hi gronxarien les noies per al meu delit, vulva amunt, vulva avall. També ventiladors, convenientment allunyats dels gronxadors, que una cosa és ser punk i l’altra un degenerat amant de la carn (de punkie) picada. Les cadires, si la gent les vol, que se les porti de casa i les comparteixi, perquè jo no penso afluixar la mosca. Com a molt, cediré les capses de beguda que em portin. Els clients VIP tindrien dret a decorar les parets. I decorar les parets és fotre-hi un forat (però sense que es vegi l’exterior, que si no es perd el caliu!), pintar-les, guixar-les, pixar-s’hi… el que els hi passi pel cap! La barra serien uns quants taüts dins els quals hi desaria beguda. Tinc entès que conserven relativament bé la temperatura (al cap i a la fi, la gent s’hi floreix igualment, a dins)… En fi… també he pensat de posar-hi un karaoke, que darrerament tenen molt d’èxit, però tampoc seria el més urgent. Havia pensat en tres menes d’habitacions per a cardar-hi, però totes partirien del mateix patró. El local que compri o que llogui hauria de ser ben alt, perquè m’ha de donar lloc per fer dos pisos. A baix, la zona d’ampolles (em sembla incorrecte parlar de copes) i a dalt, dos tipus d’habitacles penjats, als quals s’accediria a través d’andamis que recorrerien el buit en diverses direccions i als que s’hi arribaria grimpant per les parets. He pensat en uns quants llit tipus macrohamaca, que consistiria en lones amb coixins penjades de quatre ganxos. No sé quants me’n cabrien, però sens dubte això estaria subeditat a la segona mena d’habitacles de fornicació, que serien gàbies penjades d’alguna manera que ja m’empescaré, per a que tothom senti com s’ho fan sobre seu i per a que tothom pugui ser esquitxat mentre fa un glop de Xibeca (o et penses que compraria ampolletes de cervesa?) amb fluids aliens. I ja sé el que em diràs que no té ni cap ni peus, que sóc un malalt, però crec que la nostra societat necessita vàlvules d’escapament, llocs que et permetin ignorar el que t’oprimeix i on sentir-te una mica més lliure… En fi. L’únic que no he acabat de lligar és el nom del local. Tens alguna idea?
-Fill, a mi, tot això em pot semblar bé o no, però tu no tens l’ESO, ton pare és a l’atur, és alcohòlic i ludòpata i jo, per a proporcionar-li diners per als seus vicis, a part de treballar de caixera en un supermercat de merda on només hi compren gitanos, moros i negres, he de posar el cul a subhasta cada nit mentre tu dorms al llit del cantó… I hi han mil raons més…
Obria els ulls dues vegades cada mati, es deia a ella mateixa que si a la segona vegada li semblava veure el mateix, s’hauria de llevar, i enfrontar-se a la realitat de nou. Així doncs contava les ratlles de llum que s’obrien pas al llarg de tota la persiana i intentava allargar el sentiment de calidesa que li donava sentir-se envoltada de fines teles daurades que embolcallen el seu cos, i giravolten per l’habitació il·luminant cada gest o moviment que ella fa. S’acaricia lleugerament la cara sentint cada centímetre dels seus dits passar per la pell suada durant la nit. El maquillatge dels ulls ha lliscat cara avall i els llavis incapaços d’articular paraules, enuncien sospirs insonors sostinguts mig enlaire, ofegant la clamor de la calor colpejant els vidres de la finestra. Mou lleugerament una cama rere l’altra i seu cansada sobre el llit. La nit s’ha fet llarga i els somnis insuportables, amenaçadors, ericen la pell només de pensa-hi. Mou els deu dits dels peus, lentament, parant atenció a cada moviment, cada fracció de temps, cada corrent d’aire que hi entra en contacte i fa retorçar..Mou el cap, d’un cantó a un altre, balancejant-lo, tot seguit redreça i es posa de peu, trepitja records i es calça amb el primer que ha trobat. Compta cada una de les passes que dona per l’habitació, una, dues, tres.. La porta sembla forjada, difícil d’obrir. Després de lluitar-hi surt fora i des del marc de la porta no pot evitar llençar xiscles i barallar-se amb el que sembla que la reté, li fa por enfrontar-se a la seva pròpia ombra i per això a cada gest, es gira descaradament per controlar, que en un atac de ràbia no s’ataqui a ella mateixa i es fereixi sense cap mena de sentit.
Dins del seu pit i ressona una melodia melangiosa, s’hi regira fatiga i aires de solitud, cauen llàgrimes incontrolades i sagnen ferides que mai mes ningú podrà tancar.
Espera incomoda que la nit faci la seva magnifica aparició i poder refugiar-se de nou on no la puguin ferir, on l’esperança cremi sense fi i el vent faci olor de pau.
Cada mati obria els ulls dues vegades i es deia a ella mateixa, que el dia que va decidir deixar de ser una actriu de mala vida, l’atrezzo de la vida va caure sobre seu.
Another cloudy day has appeared trough my window this morning. Everything is so simple, so serious, so normal… I can’t hardly wait for the day when some tragedy will beat us trough the TV or the radio… but till then, all I can do is resist.
Resist a noiseless war, a futile crusade against freedom. And survive. Survive yourself, survive what it seems to be, survive what it really is… Survive what should be asked and what not… Survive in this road, where are told to arrive alive to your own death.
Don’t do that, cause it will damage your lungs, don’t take that, cause it will damage your liver, do that cause it will keep you happy and fit. Don’t steal, invert. Don’t fuck, make love. Don’t cry, express your feelings. Don’t look at her, she is married. Don’t look at her, she is to fool. Don’t look at her, she is too young. Don’t look at her she is too old.
The city is banging my ears with her sounds. I scream, and everything stops around me. People fit me. They are staring fixly at me. Some fear me, some laugh at me. Is it so difficult to understrand that everything is nonsense?
A pain starts in my back. Something is spearing my flesh, something is scaping me. Is this what you feell when you die? Anyway, I didn’t expect pleasure. My blood rushes. My veins cry. My eyes are about to explode. My clothes are torn apart, in the floor.
I’m naked and… winged. People worship me. I start to fly, feeling the wind in my skin. Everything is so little under my golden wings. Everything is insignificant. But now, at least I know the truth. I go down to the street. I kill one of the guys who laughed at me… And now I can see the girl I always loved. No loving. Just raping…
Suddenly I wake up. Another cloudy day has appeared trhough my window…
Llevar horas intentando prender fuego a una vela agotada, ver que soplan vientos helados que te cortan los labios, coserte los ojos para no ver la realidad.
Es difícil caminar cuando los miedos te golpean en la boca, cuando las verdades se clavan en tu espalda sin control, cuando las caricias se vuelven golpes fulminantes y las miradas llamaradas de fuego que queman coma ninguna.. Es difícil ponerme en mi propia piel y sentir por un segundo lo que hay que sentir, es difícil aceptar i difícil comprender, dejar de llorar y ponerse a pensar, dejar de lamentar y correr hacia la luz
Aunque no veas esa luz
Aunque te duela correr y no parar de resbalar, aunque duela caer y golpearse con la barbilla en el suelo.
Es difícil no mirar pero tener que oírlo y es difícil oírlo sin poder mirar, sin poder ver tu cara en el espejo, sin poder romper en mil pedazos esa espina que no deja respirar. Es difícil ver sus ojos y no llorar sin ácido en las lágrimas, doloroso ver pasar minutos inútiles que hieren cada vez mas, desgarrar la cara con las uñas y arrancarte la piel sintiendo así el dolor mas profundo.
Golpear con la cabeza la pared y no dejar de sangrar, dejar el rastro de la miseria, pasar por la vida e ir marcando con llaves de fuego todo lo demás, querer coger y no tener manos, querer respirar y tener la boca sellada, querer hablar sin poder gritar y querer sentarse en una silla eléctrica.
Romper todos los huesos de una sola vez al golpearlos en la verdad, bañarte en un mar de odio, vestirte de vergüenza y danzar con el diablo sobre un suelo de cristales rotos . Respirar azufre y vomitar las mentidas aferradas a tu vientre.
Encerrarse en una habitación y no hallar nunca la salida, caer en el pozo, trepar por las paredes i romper la uñas..
Anava borratxo i volia ser artista. Algú m’havia dit, en algun moment inconcret (un moment que les gotes de vodka, gronxant-se entre neurona i neurona, m’impedien recordar) que l’art era tot allò susceptible de produir un sentiment. Per aquella regla de tres, la teva merda envasada al buit, tal com féu Piero Manzoni o cosir-te trossos d’un gos mort al careto,és , ha estat i serà art.
Anava borratxo, no tenia ganes de cagar i allò del gos em feia venir basques que res tenien a veure amb l’alcohol. La meva obra d’art havia de ser quelcom més net, més concloent, taxatiu, eclèctic, multidisciplinari, però amb un cert regust clàssic que l’inscribís en els corrents més ortodoxos. Però les prioritats en una nit com aquella mai són la canalització del propi ego a través de mitjans abstractes. No es poden oblidar els mitjans tangibles… I la única canalització tangible que podia imaginar era el tracte vaginal d’una femella.
Anava borratxo i els meus pares no ho sabien. Jo era jove. Estava rodejat de femelles amb deliciosos tractes vaginals, que em temptaven, com portes de l’infern amb enormes voltes ogivals. I també de mascles indòmits que només tenien una prioritat. Elles (i els seus tractes). Jo en canvi, també volia ser artista. Les dues coses pesaven el mateix dins la meva ment, en un equilibri mental antitètic del meu equilibri físic.
Anava borratxo i volia matar dos ocells d’un tret. Ballar el signing in the rain en alguna d’aquelles portes de l’avern. I sortir-ne. I taraŀlejar-hi un rag-time. I sortir-ne. Suau, mentre li xiuxiuegés poesia, en una estampeta decadent i penosa, com en aquelles pelis porno en que ella té les ungles dels peus despintades i ell està gras i duu mitjons.
Anava borratxo i pensava que aquell moment de comunió amb el que hom anomena baixos instints (i que a mi se m’antullen quasi divins) que albirava al zenit de la nit, em solucionaria també el problema de la inspiració. Me’n vaig mirar una. No… en en tenia un al cantó, amb la mà a la seva anca… Felicitats. Dos que dormiran calents. Llàstima que a ella li suquegessin els baixos i no precisament de flux…
Anava borratxo i el meu recompte d’ampolles, glaçons i gots em conduïa a una fatídica conclusió: algú havia monopolitzat el vodka. Ho haveu vist? La mare que els va parir!
Quina classe de persona podia donar pel cul als seus colegues així…? Aquella ampolla d’Smirnoff l’havíem comprada entre tots… Era nostra. Plena significava una nit pel davant, gaudi, diversió i vagines, vagines… però només per alguns… i ara era al terra, assassinada amb nocturnitat i traïdoria; buida d’essència, d’ànima, del líquid element que li donava Sentit… i els cossos dels altres eren plens de felicitat i alguns cossos femenins, ho estaven de polles… Quina classe porc egocèntric es beuria el vodka d’amagades? La resposta, dormint la mona, cardant o fotent crits pel carrer. No ho vaig esbrinar aquella nit i vaig decidir oblidar-ho abans que m’ho fes oblidar l’alcohol.
Anava borratxo i començava a assumir que si alguna cosa seria aquella nit, seria artista, però no pas Sàtir de Penis Descomunal (com els progres alemanys). Així que calia empescar-me alguna sortida moralista que justifiqués el meu fracàs absolut en les arts amatòries. I la vaig trobar en la meva obra d’art.
Anava borratxo i tot i així, no em semblava bé que no m’hagués tocat ni cubata i mig de vodka. Anar borratxo de whisky amb cola quan resulta que el whisky no el pots veure ni en pintura és ja de per si una obra d’art… però volia quelcom relativament perdurable.
Anava borratxo i tot i així, no havia aconseguit reunir la gosadia suficient per palpar una natja adolescent, atreure-la contra mi i endur-me alguna femella a un lloc més íntim. Però alguns si. Quina vergonya. Si jo ho hauria pogut fer mil vegades més tendre i mil vegades menys brutal… Jo a part d’orgasmes (que si no és amb el penis, tinc molts altres apèndix corporals que poden fer una bona feina), també podia aportar l’obra d’art que no havia creat. Però calia començar a assumir la realitat que m’esperava rere la cortina de l’etanol.
Anava borratxo i abans de ficar-me a dormir en una casa que no era la meva vaig enviar un missatge a tots. A ells: La misèria humana, i concretament la vostra, no té límits. A elles: Realment ha tingut sentit dir que sou totes unes putes? No seré pas jo la vostra puta?
Tot va començar així. Em sentia disposada, fins i tot un xic excitada a sortir al carrer i viure la meva nova realitat. Aquell matí em vaig llevar com qualsevol altre. La nit anterior havia trobat el carnet del videoclub i tenia ganes de llogar una pel·lícula d’aquelles romàntiques, si podia ser. Així doncs, al sortir em vaig ficar les ulleres de sol, tants dies tancades dins la funda, per fi deixa de ploure ja. Tot i això el carrer es ple de tolls i no passa ni cinc minuts que ja tinc els peus dins l’aigua freda i bruta. Les meves sabates no son gaire cosa en contra de la mare naturalesa. Saltejo i saltejo tolls i arribo a la parada del bus. Cada dia la mateixa parada, el mateix bus, el mateix conductor de les vuit menys quart, la mateixa gent amb la mateixa cara de mal de panxa després de menjar massa salsa picant, la mateixa nena petita que plora perquè no vol anar a classe, la mateixa mare desesperada, el mateix noi. Passen els vint minuts de trajecte. Començo a tenir la sensació de que aquest vint minuts son molt diferents als vint minuts que sempre marca el rellotge al mirar-lo quant precisament, queden nomes vint minuts per haver-se de llevar. Dins del bus els minuts no tenen pressa, i segueixen el ritme dels embussos de cada matí, del cotxe aparcat en doble fila que no deixa passar i del camió que descarrega capses de sobrets de sucre a l’entrada d’un bar. Al llit en canvi sembla que els minuts tenen ganes de caçar-se i m’espatllen els somnis aquells que, per aconseguir-los, he necessitat tota una nit. Al baixar m’he creuat am un home estrany, portava un barret de palla i una camisa hawaiana, l’estiu s’acosta, suposo. A l’entrada de l’edifici hi ha tot de gent fumant, el fum s’enlaira i forma núvols cancerigens que no tenen mai cap forma curiosa. Dins no tardo en notar un canvi de temperatura exagerat, fora fa fresca pro a dins em sento envoltada d’esquimals, fins i tot em sembla veure dos companys fent un forat a terra per poder pescar peix fresc. La meva taula segueix al lloc de sempre, de vegades tinc l’esperança de que durant la nit algun lladre entrara a l’oficina i s’enamorara de la meva taula, se la voldrà endur i em deixara sense. Aquell senyor que diu que és el meu cap no tindria més remei que donar-me el dia lliure. A l’hora d’esmorzar vaig a fer un cafè amb una companya, i mentre ella m’explica que el seu xicot te problemes de fetge jo no paro de preguntar-me si hi haurà establerta alguna mesura exacta per a la quantitat de cafè que s’ha de posar en un cafè amb llet. Odio els cafès amb llet amb massa cafè. Tampoc es demanar massa. Crec que la Maria s’ha enfadat, ho trobo normal, el seu cafè estava massa carregat. Desprès de quatre hores mes davant l’ordenador imaginant portals tridimensionals que només es troben a certs webs amb noms estrambòtics toca tornar cap a casa. Abans però, passo pel videoclub. Torno a esperar el mateix bus de cada dia a la mateixa hora i al mateix lloc però això ja ho he explicat. Miro per la finestra i veig una parada de fruita, avui em venen de gust cireres, i no me’n penso privar. Faig el camí que queda caminant, tranquil·lament, sense pressa, menjant les meves cireres. Em fa por engolir un pinyol i ofegar-me pel carrer, normalment no hi ha metges quant es necessiten. Acabo amb la ultima i llenço a la brossa el que sobra, entro i miro les pel·lícules. No m’interessen trets, no m’interessen acudits dolents, no m’interessen super herois. Avui tinc ganes de plorar agafada a un coixí gegant. Em decideixo, pago i pujo cap a casa, m’acomodo al sofà, em faig amb el control del comandament i ja nomes em queda pitjar play. PLAY. Algun dia em casaré amb un argentí.
Mireu aquest vídeo, pobres ments orfes de coneixement i bellesa. No heu vist res millor en la vostra vida. Increïble com conjuga la diletància i el graffitti, dos estupideses que es donen en el mateix àmbit, l’urbà, però aparentment irreconciliables.
