Càpsula d’emergència

Sospeso, camino com una ombra, buida, negra i també plena, pleníssima d’aquella pena que trenca l’ànima.

Apago les passes entre els racons de foscor, oscil·lant entre els llums, les faroles i el temor de topar amb un fantasma ben conegut: jo.

Pensava en només una possibilitat, llençar les meves ulleres a terra i esclafar-les, no m’importaven els vidres clavats a la sola de la sabata ni tampoc els vidres que em poguessin encetar la pell. No m’importaven els xiscles, ni tu, ni ella, ni ningú. Perduda com ho estava era irrellevant veure-hi o no veure-hi. Veure què de fet? L’únic del que estava privada, era de veure allò que realment havia de veure. I si amb aquelles ulleres ja em costa prou llegir alguna cosa bé, com se suposa que jo, sola, havia de desencriptar els missatges que s’oculten a sota d’aquelles coses que fan tant de mal? Era curiós veure’m caure en aquest mateix error aquella vegada, i una altra i una altra i més. Sempre més. Qui ha demanat tant? Deixeu-me en pau, oh esperits venjatius del més enllà, ja vaig pagar pels meus errors. De vegades un preu massa car, t’ho asseguro. O no?

Que jo mateixa em disposi a acceptar una possibilitat, que aquesta vida que estic vivint sigui tant o més fràgil que una fulla seca d’aquelles que agafes al carrer i no dura ni deu segons sencera a la nostra mà. Em recorda aquella cara que se’m posa quan mossego una llimona. A casa els miralls només m’ensenyen aquesta cara. No menteix, ell mai menteix.

Et lleves un dia d’aquella manera, insuportable, carregat de merda camuflada entre un qui coll sóc, un on coll vaig i sobretot, per què coll ho faig. I que faràs? Agafa un pot de tint per al cabell i canvia de color. Pinta’t un bigoti fals, un bigoti negre, un bigoti característic i contundent. Possa’t un vestit ben lleig, de flors i surt al carrer. Amb una mica de sort algú amb una mica de cor et dirà sense embuts com de penós ets i amb una mica més de sort, tornaràs a casa i ja no en sortiràs mai més. Tanta llum em fereix, tanta llum i tant desconcertant. El millor es protegir-se bé, amb un antivirus espiritual, una càpsula de bones manares que et faciliti la vida i una injecció d’adrenalina que t’obri els ulls.

Que vagui perduda per una camí desconegut no es pas el més preocupant en aquest moment, que tu hi vaguis també, si. Qui vol anar donant cops de cap a la paret? Qui vol llevar-se del llit? Qui vol sentir-se protagonista sota la llum d’una farola?

Advertisements
Published in: on Juny 27, 2010 at 2:49 am  Feu un comentari  

The URI to TrackBack this entry is: https://faustival.wordpress.com/2010/06/27/capsula-demergencia/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: