Trava tonta

Discoteca, extrany tros de terra tiranitzat per Tiberi, deïtat torrada que titubeja i es tomba. Llumenots enlluernant-te la retina, espurnejant. Tires on tires si t’hi presentes. Tu ets tu. Tot tendència i tímida personalitat. Tu t’has buscat aquest estat erràtic i dubtòs, farcit de vomiteres i tours al vàter.

I, entre transaccions etíliques…

-Tastaràs el tequila amb tònica? Les bombolletes i el regust a cactus tenen tanta tirada!
-I tu, en tens?
-De tirada?
-Demostra-m’ho…
-T’hi atreveixes amb talons?
-Trepana’m l’esfínter! De puntetes, formant rectangle contra la porta d’un vàter!

Tal dit, tal fet. Al terra de ciment trobem les sabates elegants amb la pota de la marfanta dalt i entre el taló i la punta, tendons tibants i dits estirats. Extremitats terses, carnatge arquitrabat, potser tou i tremolós. Treu-te trenta tacos de tu, trompetera: travesa la frontera del temps, trenca’t, contorsiona’t, extremeix-te, atomitza’t, contreu-te, estira’t.

Alerta! Antares l’estel trenca l’espai-temps towards nosaltres! Tots temem destrucció total!

Ta tia troba que tinc empatia. Tard, si estarem tots difunts en minuts… Tanta festa per finalitzar-la desintegrats. Tranquilitzem-nos, t’estimo i tu m’estimes, potser tan sols mullant tanmateix, d’afecte es tracta. Finiquitarem l’existència amb mística, et sembla?. Trons! Tinc la titola derrotada! Tú, treballador temporal en indret nocturn! Tens tequila i tònica?

He trobat mots per bastir la trava! La lletra era extesa i, per tant, el lèxic abastable. Aquesta de dalt ha estat la capdavantera de totes les que intentaré en un futur.

Published in: on Agost 14, 2010 at 4:28 pm  Comments (1)  

Càpsula d’emergència

Sospeso, camino com una ombra, buida, negra i també plena, pleníssima d’aquella pena que trenca l’ànima.

Apago les passes entre els racons de foscor, oscil·lant entre els llums, les faroles i el temor de topar amb un fantasma ben conegut: jo.

Pensava en només una possibilitat, llençar les meves ulleres a terra i esclafar-les, no m’importaven els vidres clavats a la sola de la sabata ni tampoc els vidres que em poguessin encetar la pell. No m’importaven els xiscles, ni tu, ni ella, ni ningú. Perduda com ho estava era irrellevant veure-hi o no veure-hi. Veure què de fet? L’únic del que estava privada, era de veure allò que realment havia de veure. I si amb aquelles ulleres ja em costa prou llegir alguna cosa bé, com se suposa que jo, sola, havia de desencriptar els missatges que s’oculten a sota d’aquelles coses que fan tant de mal? Era curiós veure’m caure en aquest mateix error aquella vegada, i una altra i una altra i més. Sempre més. Qui ha demanat tant? Deixeu-me en pau, oh esperits venjatius del més enllà, ja vaig pagar pels meus errors. De vegades un preu massa car, t’ho asseguro. O no?

Que jo mateixa em disposi a acceptar una possibilitat, que aquesta vida que estic vivint sigui tant o més fràgil que una fulla seca d’aquelles que agafes al carrer i no dura ni deu segons sencera a la nostra mà. Em recorda aquella cara que se’m posa quan mossego una llimona. A casa els miralls només m’ensenyen aquesta cara. No menteix, ell mai menteix.

Et lleves un dia d’aquella manera, insuportable, carregat de merda camuflada entre un qui coll sóc, un on coll vaig i sobretot, per què coll ho faig. I que faràs? Agafa un pot de tint per al cabell i canvia de color. Pinta’t un bigoti fals, un bigoti negre, un bigoti característic i contundent. Possa’t un vestit ben lleig, de flors i surt al carrer. Amb una mica de sort algú amb una mica de cor et dirà sense embuts com de penós ets i amb una mica més de sort, tornaràs a casa i ja no en sortiràs mai més. Tanta llum em fereix, tanta llum i tant desconcertant. El millor es protegir-se bé, amb un antivirus espiritual, una càpsula de bones manares que et faciliti la vida i una injecció d’adrenalina que t’obri els ulls.

Que vagui perduda per una camí desconegut no es pas el més preocupant en aquest moment, que tu hi vaguis també, si. Qui vol anar donant cops de cap a la paret? Qui vol llevar-se del llit? Qui vol sentir-se protagonista sota la llum d’una farola?

Published in: on Juny 27, 2010 at 2:49 am  Feu un comentari  

El dia de les joguines

El dia 7 de gener és festiu car està inclós en les vacances nadalenques. És un bon dia per anar retirant els guarniments de les festes, per desar el pessebre i per fer inventari del munt de regals que s’hagin pogut rebre el dia anterior.

Per als nens, és un dels dies de l’any que més gaudiran dels seus regals, ja que els aprofitaran amb tot el temps del món i fruiran de la novetat que suposen. Molts pares tornaran a treballar i sovint caldrà deixar l’infant a l’empara dels parents, del personal de servei, o a la seva pròpia. Així que, no és extrany imaginar alguna criatura descobrint joguines per si sola un dia com el 7 de gener.

Una criatura qualsevol que, per exemple, viu dalt d’una torre altíssima, envoltada de pluja, llamps i trons. No li’n cal baixar. Dins de casa, té més espai del que necessita. És petita, petita. I el pis és gran, gran. I, de fet, ocupa el seu temps en altres afers ben diferents d’aquestes consideracions: té més joguines de les que podrà arribar a tenir constància. Un simple desig fa que caríssims objectes es materialitzin davant seu, com si la matèria es pogués generar espontàniament. Les joguines s’acumulen en ziggurats impossibles, en un ordre tant precís i vast que, una sola mirada el jutja caòtic. Fins i tot, potser, alguns racons del pis deuen estar bastits i governats per les joguines.

Mentre el nostre pensament la fita, juga amb uun tren elèctric que transporta imaginaris viatgers de l’àtic primera a l’àtic segona. A la falda hi té un llibre amb il·lustracions desplegables que, de sobte, aixequen el vol, trenquen els seus grillets de cartró i, a cada llampec, dibuixen terrorífiques ombres a la paret. Res és el que sembla. Ningú li pot fer res. No hi ha ningú al pis, només ella i qui ella es vulgui imaginar. Ella té la clau i el forrellat de la seva imaginació. Només hi entrarà qui ella voldrà.

S’obre una finestra de cop. Ha estat el vent. De fora ve un brogit estrany. El brogit que una de les seves joguines, una gravadora, enregistra quan no diu res. Un brogit que no és cap soroll en concret, però un so, sens dubte. So de màquines, de vehicles… de… gent? Que hi deu haver allí fora? Més nens amb el seu trenet elèctric? Bah quina follia. Ella està sola.

Published in: on gener 7, 2010 at 9:56 pm  Feu un comentari  

Necrònica

(|)  ¡Ah viejo bobo! Abandonaste a tu mujer en una residencia como la memoria la abandonó a ella, mandaste a tus hijos a tomar viento, espantaste a amigos y te reconciliaste con tus enemigos. No dejaste ninguna puerta por cerrar, ningún cabo por atar, ni ningun paquete por enviar… Todo en orden. Y así, con todos tus asuntos finalizados, sin deudas ni deudores, te sentaste a esperar que el mundo se olvidara de ti. No sabias cuanto tardaria, aunque no mucho. De todas formas, tenias claro lo que venia después: las vias del tren, el mar, el ático, lo que fuera. La muerte por propia voluntad antes que la sorpresa. Habias vivido con el máximo orden y moririas como era de esperar, sin molestar a nadie, sin dar motivos para lastrar ninguna existencia ni para que nadie te recordara en exceso.

Pero, ¡hay que joderse! Cuando tus hijos te ponen a los suyos a tu cargo (aunque te odien, no les queda otra)… eso ya no es orden. ¡Es el caos puro! De todas formas, da igual, porque tampoco hay tiempo para pensar en morirse detrás de ese retaco rubio con dos coletas que te saca las cosas de la estanteria y pretende ayudarte a hervir el café.

(||) Un fort instint d’autoconservació ens duu a institucionalitzar la salut, més enllà del benestar que això podria (tercera persona del pretèrit imperfet d’indicatiu del verb podrir) suposar. De fet hi ha qui pregona que cal menjar pensant en no engreixar-se i allargar aixi la vida… No falten tampoc els escolanets del veganisme, mentre el temple dels que posen pedaços químics a la seva vida cada dia es fa més gran. I sí, n’hi ha que mantenen la vida al preu de privar-se d’allò que més la converteix en quelcom bonic. Deu ser que ningú deu haver-se plantejat que els anys que es guanyen no menjant el que ens agrada són anys de PUTA INFELICITAT.

(|||) La mateixa ànsia per romandre, però en un pla més espiritual, psíquic, cultural es converteix en un desig fervent de ser recordats, de transcendir. Tot plegat empeny als humans a alçar catedrals, a dissenyar ciutats, a elaborar tractats; però, folls ells que no saben que l’únic que realment perdura és la destrucció. És l’únic que acaba succeïnt. Jo puc construir un castell de cartes o un a cova a pic i pala. Però les dos s’acabaran. Puc escriure. I fins i tot ser recordat. Però això no evitarà que sigui oblidat, que passi de moda, que es perdin els meus originals o, fins i tot, els mecanismes de reproducció que aquests tinguin. Només diuen que romanen els clàssics. I tot i així, la barbàrie destruí la biblioteca d’Alexandria, cremà llibres al III Reich i, algun dia, la mort matarà al darrer home que sapigué alguna cosa de mi.

(—) No ens queda sinó, la resignació i que nosaltres mateixos oblidem que, tard o d’hora serem fets del mateix buit de dins les robes de la parca. Que la tinta xinesa de l’oblit taqui del negre més pur la llibreta gargotejada de la nostra vida. En el futur, tots som rostres borrosos, que no diran res a ningú. Tots som records que primer són vapors i després buit.

(⅂) El pitjor, però, és que, mentre el record perduri, farà mal a algú. Són com un ham que nosaltres llencem des de la barca de Caront i que algú mossega. Som tan egòlatres que no som capaços d’adonar-nos que el nostre record està esbudellant i dessagnant algú.

(z) No saps si demà seguiràs viu. Carpe diem. La incertesa és caos i desassossec. Tanmateix, posar-te a l’agenda una cosa cosa com la fi de la teva existència conscient… Un dia, simplement, te la trobaràs. No cal patir. Potser val més la pena patir pels records pòstums que suraran prop de la riba d’Estígia. O potser no. Tan la mort com el record del que l’ha patit fan més mal als demés que al passatger del barquer. No hem d’oblidar que els vius ja seran uns altres. Oblida’t de la mort. Serà millor.

Published in: on Desembre 6, 2009 at 10:39 pm  Comments (1)  

Groenlandia

Ens trobem en aquesta situació, ella seu en una cadira, pren un cafè, llepa la cullereta i llegeix un llibre d’aventures. Ell la mira, es crema la mà amb la cigarreta i crida. I un cop concluït el primer acte el primer parell d’ulls, blaus i ametllats es creua amb el segon parell, ràpidament ella torna a les seves línies. Un pensa en com n’és de maca la noia que seu davant seu, l’altra pensa com de feliç seria viatjant arreu del món. I ara, en un segon tot canviarà, ella s’aixecarà i pagarà el seu cafè, ell també ho farà dos minuts més tard. Ella sortira al carrer, es posara el seu abric vermell i caminarà lentament, i mentre el fred crema la seva cara, acariciarà l’escorça de cada arbre i les fulles de les petites flors d’hivern. Ell sortira darrere seu, s’haurà deixat la jaqueta dins del cafè però no tindrà fred, es fixarà en ella, la seva manera de caminar, en les seves mans petites i vermelles, glaçades. Dos carrers més enllà ella s’aturarà i mirarà l’aparador d’una petita tenda de bombons.

Ell s’aturarà també, i s’adonarà de que no duu la jaqueta posada. Tres minuts desprès ella seguirà avançant, quan ell passi per davant d’aquella tenda hi entrarà amb presses i comprarà la caixa que faci més goig. Quan surti haurà perdut de vista la noia, la buscarà amb la mirada entre la gent, desesperat correrà carrer avall i comprovarà que tampoc hi es i més tard, derrotat seurà en un banc moll per la boira. Ella l’estarà seguint tot aquest temps amb la mirada, des de l’entrada d’una altra cafeteria, somrient, i quan ell s’aixequi del banc i comenci a caminar de nou, primer cap a la cafeteria, on s’havia deixat la jaqueta, ella es posara els seus guants de color blau marí i el seguirà. A mig camí ell llençarà la caixa de bombons a una paperera i ella la recollirà quan hi passi pel cantó. Mentre camina obrirà la caixa i n’agafarà un.

Quan ell sigui a l’altura de la cafeteria ella s’aturarà a una distancia prudencial i s’esperarà. Ell, desprès de recollir la jaqueta sortira al carrer i buscarà una parada de metro, baixarà, agafarà una de les dues direccions i unes sis parades més tard, pujarà les escales, sortira al carrer, aquest cop abrigat, i acabarà el seu trajecte en un edifici alt, de dotze plantes, de color vermell totxo, enfosquit per la pluja fluixa que cau. Obrirà la porta i entrarà, aquí es on ella el perdrà de vista. Ella tornarà a casa tot pensant escapar-se al nord, mentre menja bombons mig desfets per la calor del metro. Mitja hora més tard també obrirà la porta de casa seva, deixarà la caixa de bombons a la cuina, encendrà la calefacció, seurà en una butaca verda del menjador, es posarà una manta per sobre i somiarà, somiarà edificis vermells, caixes de bombons, somiarà en flors, en núvols, en neu, en l’hivern, i el seu petit cor s’escalfarà.

Published in: on Novembre 15, 2009 at 2:20 pm  Feu un comentari  

Aclariment

On Cuatro diu

Madres Adolescentes

a HollowFausto Cannibal diem

Putones Verbeneros

Published in: on Setembre 18, 2009 at 7:43 pm  Comments (3)  

mASScult

M’he proposat fer una entrada absurda. Que ningú se la llegeixi, siusplau. Originalment, es deia Major Tom’s Iced Ristretto.

This is ground control to Major Tom. Servei d’habitacions que desitja. Un cafè curt i concentrat, amb gel; per favor. Tenim hora per d’aqui a tres mesos. No importa, a mi siempre me ha gustado el bistec poco hecho. So then, I fuck your mother in the ass. Oh bé, jo crec que en Tarantino és un desquiciat. ¿De verdad que nunca provaste la Desperado, boludo? Kiss, kiss Molly’s lips. I can faint. Una mattina mi son svegliato e ho trovato l’invasor. Kalaishnikov pel poble!

De hecho, indistintamente de lo que digan, está todo hecho una mierda. No hay nada que hacer. No siento las piernas. Lay all your love on me… Jo crec en l’amor lliure. Somio cada nit en els teus ulls, en com descansarien, preciosos, després de passar la nit mirant-nos. El metal no és mort. Rock? ¿Qué coño es el rock? D’ya rememba that stuff about ya motha’s ass?

Maddona és vella. Bé, jo crec que més o menys s’hi sap mantenir. Don’t talk about Michael Jackson in front of the kids! Don’t go wasting your emotions… Dame más de tu limón… Oh fuck… May somebody explain to those german guys that a lemon is not sexual stuff? Joder, sé un poco más tolerante, hombre.

La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet.

Josep Pla

Published in: on Juny 7, 2009 at 4:54 pm  Comments (2)  

Carnavalesco

El sol entra por mi ventana enrejada y se esparce como un bote de pintura diluida por las paredes grises y rugosas. Un nuevo dia, aunque no cualquiera. Por recurrente que suene, cojo la máscara y me la pongo. Hoy no interpretaré mi papel, sino lo que yo quiera. He apaleado al apuntador y lo he atado a una silla de madera y le he puesto una bola de sado-masoquismo en la boca.

Puedo ser una monja, que, abiertamente (de piernas, por supuesto), reconozca que lleva puesto un consolador. Puedo ser un político, que con la impasibilidad y el savoir-faire que su cargo conlleva se pegue un tiro en su despacho, admitiendo que, en realidad todo se lo debe a un titiritero, magnate del vodevil, que dirige la orquesta del mundo, haciéndole que creer que todo es fruto de su libertad y autonomia. Puedo ser el psiquiatra de la Virgen, cuando tuvo que decirle lo del niño a San José (la Polla Records díxit). Puedo ser viejo verde en Sodoma, deportado en Sibera, sultan en un harén… (Joaquin Sabina ídem)

Con mi máscara puedo llegar a lo más alto y a lo más bajo. Si se me permite ponérmela, es que otros ya la llevan y yo no lo sé. Siempre, máscara puesta y florete de la Il·lustración en ristre, el fiel justiciero romántico que se lanza a combatir las injusticias de la postmodernidad con poesia barroca.

Un dia quise ser artista y la máscara se rompió. Me quité el sombrero cordobés, corrí una cortina púrpura y lo solté, ahí, como el que echa la pota, como el último de la fila en un bukkake, como el que llega al baño justo a tiempo, como el tuberculoso agonizante, como el humo de un porro de matuja sola… solo que, con palabras.

Que Dios os guarde, para que no os perdáis ni me perdáis, il·lustres, que no il·lustrados, caballeros. Vuestra preséncia aquí es algo así como la del cáncer en un tumor, inherente, aunque indeseable. Interesantes calificativos, que con ligeras variaciones fónicas se tornan otros que describen vuestro pensamiento: incoherente e infumable. Con vuestra retórica pesais más que el sueño en los párpados de un viejo y con vuestras obras obras, la mente huye más que fluye, como fluye el prensamiento que no pensamento de mis excrementos tuberia, que no tonteria, abajo.

Ante todo, no quiero ser artista. No quiero decaer tanto. Ni siquiera quiero disfrazarme de uno de llos por Carnaval. Voy a comprar otra máscara y ya tendré más cuidado esta vez.

Published in: on Març 2, 2009 at 9:41 pm  Feu un comentari  

Vivaldi song.

No tinc uns dits llargs, no són àgils, no saben moure’s per l’aire, llisquen de forma inevitable, sense cap mena de sentit per un recorregut imaginari, teixit sobre la marxa. No gaudeixen de destí, trepitgen les ratlles d’un piano sense força, mentre la llum morta de l’hivern em congela la cara. Pell freda com un assassí. Un arbre vell gairebé sec deixa caure les seves branques incurables sobre un sofà atrotinat, i acaricia lentament cada racó de vellut vermell, sentint un lleuger pessigolleig sobre les que seran les ultimes fulles de l’ancià. Petits rius de clorofil·la verda avancen sobre la seva escorça esquinçada, Ell respira profundament, abraçant-se amb por al que li resta de vida. Ell em crida sense veu. El seu cor tremolós ressona per tota l’habitació i dins de la meva panxa. Ploro paraules sobre la seva sang mentre petits poemes es pinten sobre aquestes quatre parets. Alguna cosa sona, el meu piano parla, crida, i l’escorça de l’arbre es trenca i el sol es cobreix per núvols que amaguen cada rastre d’infelicitat, la pluja inunda cada metre de la sala. I d’aquell forat en surt una flor que creix, dels colors més macos que mai veure, pinzellades celestials que farien esclatar una guerra allí on fos. I sobre el meu cos una pluja d’estels em travessa dolorosament i trenca les meves sabates de cristall, crema els meus peus i fa desaparèixer per fi les meves mans.


Published in: on febrer 24, 2009 at 4:36 pm  Comments (1)  

La meva filla es dirà Ressaca

La llum em perfora el crani i les arcades augmenten exponencialment. Dansa convulsa. I tan sols em cal la música somiada del Jack Daniels escolant-se entre els glaçons o de la xuclada del llimó que vé després del José Cuervo preceptiu.

De fet la simple menció de qualsevol espirituós precipita una sensació de fàstic acollonant. El vaivé del tren em remou els budells. Un xiulet, una veu enllaunada que avisa d’un destí que ni em va ni em vé. Propera parada, el No Res amb correspondència amb El meu Esòfag irritat pels Vòmits. Allí ho deixo. És de nit i no trigarà en deixar-ho de ser. Podria no sortir el sol.

Noto com la poesia esbarreja amb el vòmit i esquitxa al terra, esbarriant-se. L’alé fred que surt dels meus pulmons traspua banalitat. Ets com els demés. Alcohòlic de cap de setmana. El problema és que el cap de setmana cada cop comença abans. Si els dijous s’han convertit en part de l’oci, ara els dimecres també hi ha llocs on anar i coses que fer… gots que beure’s.

No vaig veure res, aquella nit. No vaig veure el travesti de metre noranta, no vaig veure com aquells que s’ho poden permetre jugaven a trencar cors i tampoc vaig veure com algú em fotia un braçalet, tampoc vaig veure com a tu, homòfob de merda, se’t llançava a sobre un italià famolenc.
En canvi vaig beure patxaran amb taronjada, vodka amb Grand Pomier, una Guiness, un xarrup de tequila, mig cubalitre de tequila amb llima (en 10 minuts), un altre xarrup de tequila i un Jack Daniels. Amb raó no vaig veure res.

Perquè ho he fet? Per atrevir-me a fer coses? Per a alliberar-me d’unes cadenes que només sé trencar begut? Suposo que el que en realitat vull té dos pits i unes natges de por. Em truca la noia que no m’he tirat per dir-me que el clau que no hem compartit no l’ha deixat embarassada. Doncs molt bé. No cregueu que no estic preparat per això. A la nena, li posarem Ressaca.

PS: Per sort, la història que explica aquesta entrada ja és història… Lord Bergudam s’ha suïcidat a la russa polonesa (s’ha begut una ampolla de Belvedere i s’ha adormit a la neu) i ara, jo, l’Arcangelo, seguiré les seves passes.

Published in: on febrer 21, 2009 at 11:57 pm  Comments (2)