Punto pelota.

Hi ha una cosa que odio tremendament, és superior a mi i m’altera de forma irreductible oh si, no tenir temps, notar que els minuts se t’enganxen a la sola de la sabata com un xiclet mastegat durant quatre hores per algú força fastigós, ho sé, n’estic segura. No m’agrada córrer a les vuit del matí creient que arribaré tard, el fet es que mai arribo tard, en sóc incapaç. Em pregunto doncs com ho faig per alentir el temps cada matí o recuperar aquells dos minuts on tot caminant la ràdio em troba una emissora de música clàssica i jo canto: visca! I deu segons desprès les interferències s’apoderen de les violes i crido: merda! Pitjor encara els dies de pluja on rellisques cada cinc metres conseqüència es clar , de pensar que ets perfectament capaç de córrer amb unes sabates amb les soles de goma quan de vegades ni tan sols saps caminar com un humà. O quan mires el rellotge del forn, a la cuina, i t’adones de que no es tan d’hora com et pensaves i surts escopetejat cap on creguis que has quedat, si senyor, es frustrant arribar traient el mòbil de la butxaca i veure que en realitat l’únic que has aconseguit es convencet de cada dia ets una mica més estúpid. Creu-me, hi ha proves, i de totes elles, tu, els la més gran, la més gorda i la que més mania em fa. Molts cops t’adones de que no tens cap ganes d’anar a un lloc i et resignes, t’hi negues, per poca estona però, set minuts abans que sigui l’hora de la trobada penses que es lleig no presentar-se al lloc on menys ganes tens d’anar en aquell precís moment, aquell en que penses: ara m’aixecaré del sofà i agafaré un tros més del pastís, l’últim d’avui, mentider… Que ens hi apostem si et dic que com més tard fas, més coses et cauen de les mans? Les coses surten millor quinze minuts abans del gran final que no pas al minut dotze. I no deixa de ser curiós que ara escric com si algun monstre em perseguís quan en realitat, no tinc res millor a fer.

Published in: on febrer 17, 2009 at 2:56 pm  Comments (1)  

Leitmotiv: L’Absurd

Esmorzar mirant per la finestra. Un bol llet semidesnatada amb cacau en pols m’escalfa les mans mentre en faig glops petitons, de rateta. Al fons, la ràdio escampa notícies, algunes s’enganxen a la paret i després costa treure-les. Cada cop que passo per allí davant recordo que 260 persones han mort en un terratrèmol… D’altres m’esquitxen directament i en faig ferum tot el dia. Per exemple no puc deixar de recordar que l’aviació israeliana bombardeja molts palestins que no llencen cohets. I llavors cuino pensaments… I de sobte, una bombolla d’oli bullent em cau a la mà i em crema com un jueu en un forn. Quants palestins han matat els israelians? Fins als sis milions no cal que la ONU es preocupi.

La vida no té gaire sentit. Som aquí per una reacció química i aquesta cantarella la tinc més enganxada que qualsevol de les coses que diuen per la ràdio. Una carrera univesitària no afavorirà que els teus àtoms es desintegrin millor o pitjor quan moris. Si en qualsevol moment pot venir un cohet de Hamàs i explotar-te al cul o potser reps una trucada d’Israel dient-te que fotis el camp de casa que en cinc minuts te la bombardegen, gratuitament i sense despeses d’enviament. Si els bombardejos t’impedeixen rebre o sentir la trucada, ells no deixaran de fer la seva tasca purificadora. En fi. No hi ha manera d’alleujar aquesta mena de por, aquest desconsol, res donarà sentit a l’existència humana. Tampoc ho farà que escriguis més o menys. Però hi ajuda. O almenys hi ha un subgènere humà que sol necessitar escriure per fer-se passar el nus a la gola d’una vida buida. I tanmateix, tenim la costum de fer anar algun suport que té molt menys sentit que la vida.

I és que avui dia tot Crist (tot i que probablement no existeixi) té una Moleskine. Alliberar pensaments en aquests suports que deia fa unes quantes línies, és car. 9€ la petita i 12 la gran. Em produeix una forta sensació de desassosec el fet de tindre una Moleskine. Allí hi van escriure Hemingway, Van Gogh i gent que la tenia molt llarga. Moleskine és una marca molt potent. Tant potent que la gent paga 9€ per un quadern que en deu costar 3 tirant llarg. Mite i fascinació. I m’indigno. No crec que em compri una Moleskine… perquè encara m’importen massa els meus diners. Tot i que tampoc tenen gens de sentit… i no s’hi pot escriure tant com en una Moleskine.

Vaig a veure si trobo alguna papereria oberta… O en el seu defecte una armeria.

Published in: on gener 13, 2009 at 7:48 pm  Comments (1)  

toiletten

Sos un sol, me quemás, me prendés fuego i me rompés en mil pedazos ardiendo de locura.

Me quemás i me marcás todo el cuerpo en un suspiro eterno, una bocanada de aire caliente que me hace subir, me hacés volar i me seguís quemando, me envolvés con vuestros brazos en llamas coloradas, con vuestro rojo i naranja i me matás, me matás de amor cada ves que me besás i me descongelás el corazon que ya daba por muerto.

Published in: on gener 9, 2009 at 10:56 pm  Comments (1)  

{source_name=PUTACRISI

imatge6

ACUMULAD, ACUMULAD, MALDITOS!

STALIN, STALIN, TENIA RAÓ!

OBRERO DESPEDIDO, PATRÓN COLGAO

TU MADRE ES MIA

PAULSON SOPLAPOLLAS

Published in: on Novembre 12, 2008 at 10:31 pm  Feu un comentari  

Moussica (tribut a An equal music)

La meva mà es converteix en un arquet verge, planyívol… i sento les cordes que tu sola tenses i relaxes i l’aire s’emplena d’un cànon de panteixos, de sospirs alats. Un pizzicato virtuós sacseja la teva espinada… Vull abandonar-me a un fantàstic solo, a un frenetisme incaut, des dels dits del teu peu, fins a les pestanyes titiŀlants…

I el repic inconegut del triangle enmig d’una bacanal del so.

Puc prémer les tecles del teu cos i arrencar-los simfonies, cants de glòries, kyries i concerts. Percuta’m! Colpeja’m, sadolla’t amb violència impura, deixa que parli Zarathrustra, que ens n’anem a prendre pel cul i l’orquestra continuï tocant contra l’arc dels teus malucs. Embogim per la màgia de la flauta, alegrem-nos-en per l’himne i plorem pels rèquiem. Resseguim les línies del pentagrama amb la disciplina d’un tren de cinc rodes paraŀleles que, foll i amb l’art com a únic combustible, avança sense fre cap a l’apoteosi.

La carícia d’una batuta desperta el ball més fascinador…

Que els esperits dels grans i les ombres dels que els perseguiren presideixin aquest recital en la intimitat. Aquesta orquestra de dos, aquest duo d’infinits instruments que s’acoblen, que criden, que s’entortolliguen en la més perfecta de les danses, amb una coordinació impossible d’assolir amb simples assajos. Amb una coordinació a la que només s’arriba amb el desig, ignorant-nos i reduint-nos a un més en l’obertura i sense enyorar la nostra individualitat fins a l’entreacte. Un cor d’àngels amb vocació d’arribar a ser Déu, sirenes a les roques… amants al seu auditori de plaer.

Un repic dels dits al ventre és una minúscula exclamació de sorpresa, les pessigolles són un cant de riure, els petons deixen anar sons celestials…

La imatge és obra de Mariano Villalba, en un tribut a Man Ray i ha estat trobada gràcies a Té la mà Maria

An equal music és un llibre escrit per l’angloindi Vikram Seth al 1999, traduït al català per Albert Torrescana amb el nom d’Una música constant. El 50% dels redactors d’HollowFausto Cannibal el recomanarien fervorosament al seus lectors. L’altre 50% encara no l’ha llegit.

Published in: on Novembre 8, 2008 at 11:52 pm  Feu un comentari  

Silla, luna y corazón.

Quizás solo sea el reloj, pero escucho el crujido de cada segundo en el aire y las agujas apuntan solo a mi corazón. Afiladas palabras que cruzan mi piel y se detienen justo en el centro de mi razón. Mis párpados se hunden y una vez mas resbalan hacia el suelo las cadenas, se cortan los hilos y se destruyen las cuerdas.

Y una vez mas grito sin voz. Quizás el mundo dejo de creer en mi.
Como si fuera un animal, muerdo la vida al verla huir y lamo mis heridas.

Pero mi miedo no se va.
Y nadie sabe el miedo que me da despertar sin haber soñado
Nadie sabe el miedo que me da vivir sin ser libre.

Intente volar sin alas este atardecer
y me senté de nuevo en esa fría silla a llorar,
la luna me miraba sin querer
y me aviso de que pie tras pie podía volver a caminar.

Así que camine.
Y de cada centímetro de suelo que pise nació una flor
y de cada flor mil olores que subían a volar.

Esa noche encontré una escalera hacia la eternidad
y subí sin perder de vista donde deje mi soledad.
peldaño tras peldaño empecé a sonreír

peldaños de madera que cubiertos de polvo me invitaban a avanzar
peldaños de cristal que susurraban dulces canciones
metal que ardía al verme caer.
Escalera invisible que subía hacia la luna y me hacia olvidar.


Esa noche encontré mis sueños colgados en estrellas de infinitos destellos
Blancas nubes que cubrían mis heridas
Incansable oscuridad que agradecida apagaba su sed de dolor, desquiciada arrancaba sucios recuerdos y los cambiaba por pinceladas de de placer.


Lentamente me cure.


Esa noche me senté en el regazo de mi luna
Ella agradecida abrazo mi cuerpo y con sus suaves manos me elevo.
Y de nuevo volví a sentir.
De nuevo abrí mis alas,
alce el vuelo.
Y volé.
Volé hacia donde nadie podrá romperme nunca mas.
hacia donde mis sueños viajen en libertad.
hacia donde mis días no tengan fin…

Published in: on Novembre 4, 2008 at 4:40 pm  Comments (2)  

Absence d’absynthe (imatgeria existencial)

La crisàlide s’obra lentament i jo no puc per més que travessar-la. Mentre esquinço el capoll diàfan, miliards de gotes diamantades cauen al meu voltant i s’esberlen en preciosos cristalls irisats, abans de morir com mor la rosada sobre el jaç del verd cada matí.

Noves bíblies de religions en que ídol i adorador són la mateixa persona s’escriuen a mesura que mes crisàlides esclaten amb crits d’alliberament. N’hi ha que esclaten en silenci i n’hi ha que simplement desapareixen, però ara una nova colònia d’insectes antropomorfs pobla un bosc ple de tendra heura, un bosc que haurem de convertir en una megalòpoli de formigó. I mentre miro al meu voltant, assistint a les naixences tant fascinadors com vulgars i comuns, comprenc que jo no visc la vida dels altres i que els altres no viuen la meva. Així doncs, estic totalment sol en un bosc d’heura que ha d’esdevenir una megalòpoli de formigó amb l’ajuda indispensable d’altres solitaris.

Una megalòpoli de formigó on harems d’èxit i carrosses de neó aclamaran el nostre èxit quan els estels la visitin. Però mentre aquest moment no arribi, devorarem la tendra tija que ens ha sostingut i ens alimentarem dels cadàvers dels que no han sabut administrar la injecció d’energia, dels que no han sabut assimilar la realitat de fora la crisàlide. Dels que no estaven preparats per engendrar més crisàlides

I algun dia, amb els llavis supurant nacre, recordaré el dia en que sortia de la crisàlide en la més multitudinària solitud i lamentaré el temps passat, el temps passat en va, el temps a qui ningú ha prestat atenció i amb un udol infrasonor destruiré amb odi el món que m’envolta, fins a caure exhaust. Fins a caure exhaust als braços d’aquells que em van menysprear.

Serà llavors quan desitjaré no tenir boca, perquè si no hi ha boca, per molt que tingui a dir, no diré res. Serà llavors quan comprendré que l’únic que roman, com l’amaranta a la seva campana de cristall és la mort, la fi segura i la seva desconcertant manca de sentit. I amb aquesta certesa, ingeriré el nacre que fugia dels meus llavis i m’aplicaré, inconscient, a la meva vida absurda, tot esperant veure sorgir una ciutat que el temps farà pols i veure néixer unes larves que el temps farà pastura d’heures, que esdevindran pastura d’altres larves.

Lord Bergudam se’n va a estudiar filologia euscohebrea a l’Institut Tecnològic de Vishveshwarya, a l’Índia, en un curs subvencionat (però que consti que a ell no cal que li subvencionin res) pel Partit verd, nacional-socialista i llibertari, així doncs, és possible que no pugui respondre amb la qualitat i eficiència habituals a les seves obligacions pel que fa a l’HollowFausto Cannibal… És possible… però no probable.

Published in: on Setembre 11, 2008 at 9:41 pm  Feu un comentari  

Je t’aime

El meu cafè encara crema, no goso tastar-lo, en tinc prou amb sentir-ne l’olor. No es a cas un dels passos per poder gaudir d’un bon cafè? I en realitat l’únic que faig es fer temps. Ni tan sols se si arribaràs. M’angoixa l’espera i només faig que mirar el rellotge. Dos quarts i cinc de nou i com cada matí fa fred. El temps passa. El cafè es refreda i la plaça es plena de gent. Una passos mes enllà un home toca una guitarra trista, sense força a les cordes, amb els dits ferits d’històries a mig camí entre la dura realitat i quasi màgiques. No sents la musica?.. Jo en tinc prou amb sentir un sol acord dolç, una sola nota que viatgi per l’aire i arribi amb un cop sord als meus llavis per cridar el teu nom.. Llegeixo per quart cop la mateixa frase de la mateixa pàgina de sempre i com de costum canvio cada paraula de lloc i retorço les lletres creant dibuixos fantasiosos que em recorden cada racó del teu cos, siluetes amagades que nomes he vist i veure un cop a la vida, un sol record capaç de fer obrir els ulls i despertar els desitjos que ja fa temps vaig guardar sota clau, al fons del meu propi infern. I cada cop que et dibuixo dins del meu cap les teves carícies recorren de nou tota la meva pell, cada petó torna al seu lloc i les llàgrimes perden la memòria. Els teus dits s’esfondren dins del meu cor i a cada bateg, tu, la teva sang, calenta milers de terminacions, centenars de recorreguts que en un sol moment, s’eleven i cauen de nou sobre un cos suat. Milers de sospirs i centenars de mirades fogoses, no podria començar a contar totes les vegades que vaig estar apunt de morir plàcidament al teu cantó, immergits en una abraçada eterna, després de sentir el major dels plaers, desprès de fondre’ns l’un en l’altre, i llavors, només llavors declarar el mes sincer dels somriures i començar de nou e explorar mes enllà dels llençols. Deixar volar la imaginació de nou i resultar viu d’un viatge infinit per cels clars, mars profunds i muntanyes altes i afilades, sentint cada gota de pluja freda lliscant pels meus dits i suportant les calors mes extremes dels nostres cossos, mig calcinats per la passió. Cada cop d’ull ràpid, cada carícia, per innocent que fos, cada pas fet des de ençà. Cada rialla continguda, cada plor amarg, cada record, fosc o clar, cada diumenge sota la llum del sol, cada cafè dolç, cada cant sota la pluja, cada crit envà, cada passeig a la llum de la lluna, cada trobada per un passadís, cada cop que mes beguts del normal ens deixàvem endur pels instints. Cada nit no dormida i cada dia que vam aprofitar.. Llavors, i només llavors, el destí, gelós dels seus actes, va esquinçar tots els somnis creats i va rebregar cada paper escrit amb versos de la nostra història. Llavors. I només llavors, m’adono de que mai arribaràs..

Published in: on Setembre 9, 2008 at 2:54 pm  Feu un comentari  

Cabaret punk

-Mama, quan sigui gran obriré un cabaret punk. No pagaràs per estar amb una dona, sinó que pagaràs una entrada i podràs fer-hi el que vulguis a dins. I qui no vulgui pagar entrada, que es deixi follar per qui n’hagi pagat. Oi que es fàcil? No hi haurien límits d’edat, al cap i a la fi, els nens tenen una por estranya a la gent que vesteix diferent (després t’explico això) i els que vulguin catxar és perquè ja estan preparats per fer-ho. I amb el beure potser no és així, però qui sóc jo per prohibir a la gent que es destrossi el fetge i els budells si porto uns anyets fent-m’ho jo mateix? Ara que dic beure… podràs beure el que vulguis i en la quantitat que vulguis, però sense gots, tant si pagues entrada com si no. El que et deia de la roba… les noies duran mitges de reixeta esparracades i els nois malles trencades que els deixaran les natges a l’aire. La part de dalt… quasi que millor no portar-ne, però es tolera de tot, amb l’únic requisit que si es duu americana i camisa, està prohibit dur pantalons. I estaria molt bé que fos obligatori dur ombra d’ulls. Tothom calçarà botes o calçat resistent, no per imperatiu, sinó perquè no penso fregar mai el terra, ni tan sols de vidres d’ampolla ensangonats. M’agradaria posar-hi gronxadors on s’hi gronxarien les noies per al meu delit, vulva amunt, vulva avall. També ventiladors, convenientment allunyats dels gronxadors, que una cosa és ser punk i l’altra un degenerat amant de la carn (de punkie) picada. Les cadires, si la gent les vol, que se les porti de casa i les comparteixi, perquè jo no penso afluixar la mosca. Com a molt, cediré les capses de beguda que em portin. Els clients VIP tindrien dret a decorar les parets. I decorar les parets és fotre-hi un forat (però sense que es vegi l’exterior, que si no es perd el caliu!), pintar-les, guixar-les, pixar-s’hi… el que els hi passi pel cap! La barra serien uns quants taüts dins els quals hi desaria beguda. Tinc entès que conserven relativament bé la temperatura (al cap i a la fi, la gent s’hi floreix igualment, a dins)… En fi… també he pensat de posar-hi un karaoke, que darrerament tenen molt d’èxit, però tampoc seria el més urgent. Havia pensat en tres menes d’habitacions per a cardar-hi, però totes partirien del mateix patró. El local que compri o que llogui hauria de ser ben alt, perquè m’ha de donar lloc per fer dos pisos. A baix, la zona d’ampolles (em sembla incorrecte parlar de copes) i a dalt, dos tipus d’habitacles penjats, als quals s’accediria a través d’andamis que recorrerien el buit en diverses direccions i als que s’hi arribaria grimpant per les parets. He pensat en uns quants llit tipus macrohamaca, que consistiria en lones amb coixins penjades de quatre ganxos. No sé quants me’n cabrien, però sens dubte això estaria subeditat a la segona mena d’habitacles de fornicació, que serien gàbies penjades d’alguna manera que ja m’empescaré, per a que tothom senti com s’ho fan sobre seu i per a que tothom pugui ser esquitxat mentre fa un glop de Xibeca (o et penses que compraria ampolletes de cervesa?) amb fluids aliens. I ja sé el que em diràs que no té ni cap ni peus, que sóc un malalt, però crec que la nostra societat necessita vàlvules d’escapament, llocs que et permetin ignorar el que t’oprimeix i on sentir-te una mica més lliure… En fi. L’únic que no he acabat de lligar és el nom del local. Tens alguna idea?

-Fill, a mi, tot això em pot semblar bé o no, però tu no tens l’ESO, ton pare és a l’atur, és alcohòlic i ludòpata i jo, per a proporcionar-li diners per als seus vicis, a part de treballar de caixera en un supermercat de merda on només hi compren gitanos, moros i negres, he de posar el cul a subhasta cada nit mentre tu dorms al llit del cantó… I hi han mil raons més…

-Com ara?

-Que no tens braços ni cames.

Published in: on Agost 13, 2008 at 10:52 pm  Comments (1)  

Vodka calent

    Obria els ulls dues vegades cada mati, es deia a ella mateixa que si a la segona vegada li semblava veure el mateix, s’hauria de llevar, i enfrontar-se a la realitat de nou. Així doncs contava les ratlles de llum que s’obrien pas al llarg de tota la persiana i intentava allargar el sentiment de calidesa que li donava sentir-se envoltada de fines teles daurades que embolcallen el seu cos, i giravolten per l’habitació il·luminant cada gest o moviment que ella fa. S’acaricia lleugerament la cara sentint cada centímetre dels seus dits passar per la pell suada durant la nit. El maquillatge dels ulls ha lliscat cara avall i els llavis incapaços d’articular paraules, enuncien sospirs insonors sostinguts mig enlaire, ofegant la clamor de la calor colpejant els vidres de la finestra. Mou lleugerament una cama rere l’altra i seu cansada sobre el llit. La nit s’ha fet llarga i els somnis insuportables, amenaçadors, ericen la pell només de pensa-hi. Mou els deu dits dels peus, lentament, parant atenció a cada moviment, cada fracció de temps, cada corrent d’aire que hi entra en contacte i fa retorçar..Mou el cap, d’un cantó a un altre, balancejant-lo, tot seguit redreça i es posa de peu, trepitja records i es calça amb el primer que ha trobat. Compta cada una de les passes que dona per l’habitació, una, dues, tres.. La porta sembla forjada, difícil d’obrir. Després de lluitar-hi surt fora i des del marc de la porta no pot evitar llençar xiscles i barallar-se amb el que sembla que la reté, li fa por enfrontar-se a la seva pròpia ombra i per això a cada gest, es gira descaradament per controlar, que en un atac de ràbia no s’ataqui a ella mateixa i es fereixi sense cap mena de sentit.

    Dins del seu pit i ressona una melodia melangiosa, s’hi regira fatiga i aires de solitud, cauen llàgrimes incontrolades i sagnen ferides que mai mes ningú podrà tancar.

    Espera incomoda que la nit faci la seva magnifica aparició i poder refugiar-se de nou on no la puguin ferir, on l’esperança cremi sense fi i el vent faci olor de pau.

    Cada mati obria els ulls dues vegades i es deia a ella mateixa, que el dia que va decidir deixar de ser una actriu de mala vida, l’atrezzo de la vida va caure sobre seu.

Published in: on Agost 12, 2008 at 4:09 pm  Comments (2)