Necrònica

(|)  ¡Ah viejo bobo! Abandonaste a tu mujer en una residencia como la memoria la abandonó a ella, mandaste a tus hijos a tomar viento, espantaste a amigos y te reconciliaste con tus enemigos. No dejaste ninguna puerta por cerrar, ningún cabo por atar, ni ningun paquete por enviar… Todo en orden. Y así, con todos tus asuntos finalizados, sin deudas ni deudores, te sentaste a esperar que el mundo se olvidara de ti. No sabias cuanto tardaria, aunque no mucho. De todas formas, tenias claro lo que venia después: las vias del tren, el mar, el ático, lo que fuera. La muerte por propia voluntad antes que la sorpresa. Habias vivido con el máximo orden y moririas como era de esperar, sin molestar a nadie, sin dar motivos para lastrar ninguna existencia ni para que nadie te recordara en exceso.

Pero, ¡hay que joderse! Cuando tus hijos te ponen a los suyos a tu cargo (aunque te odien, no les queda otra)… eso ya no es orden. ¡Es el caos puro! De todas formas, da igual, porque tampoco hay tiempo para pensar en morirse detrás de ese retaco rubio con dos coletas que te saca las cosas de la estanteria y pretende ayudarte a hervir el café.

(||) Un fort instint d’autoconservació ens duu a institucionalitzar la salut, més enllà del benestar que això podria (tercera persona del pretèrit imperfet d’indicatiu del verb podrir) suposar. De fet hi ha qui pregona que cal menjar pensant en no engreixar-se i allargar aixi la vida… No falten tampoc els escolanets del veganisme, mentre el temple dels que posen pedaços químics a la seva vida cada dia es fa més gran. I sí, n’hi ha que mantenen la vida al preu de privar-se d’allò que més la converteix en quelcom bonic. Deu ser que ningú deu haver-se plantejat que els anys que es guanyen no menjant el que ens agrada són anys de PUTA INFELICITAT.

(|||) La mateixa ànsia per romandre, però en un pla més espiritual, psíquic, cultural es converteix en un desig fervent de ser recordats, de transcendir. Tot plegat empeny als humans a alçar catedrals, a dissenyar ciutats, a elaborar tractats; però, folls ells que no saben que l’únic que realment perdura és la destrucció. És l’únic que acaba succeïnt. Jo puc construir un castell de cartes o un a cova a pic i pala. Però les dos s’acabaran. Puc escriure. I fins i tot ser recordat. Però això no evitarà que sigui oblidat, que passi de moda, que es perdin els meus originals o, fins i tot, els mecanismes de reproducció que aquests tinguin. Només diuen que romanen els clàssics. I tot i així, la barbàrie destruí la biblioteca d’Alexandria, cremà llibres al III Reich i, algun dia, la mort matarà al darrer home que sapigué alguna cosa de mi.

(—) No ens queda sinó, la resignació i que nosaltres mateixos oblidem que, tard o d’hora serem fets del mateix buit de dins les robes de la parca. Que la tinta xinesa de l’oblit taqui del negre més pur la llibreta gargotejada de la nostra vida. En el futur, tots som rostres borrosos, que no diran res a ningú. Tots som records que primer són vapors i després buit.

(⅂) El pitjor, però, és que, mentre el record perduri, farà mal a algú. Són com un ham que nosaltres llencem des de la barca de Caront i que algú mossega. Som tan egòlatres que no som capaços d’adonar-nos que el nostre record està esbudellant i dessagnant algú.

(z) No saps si demà seguiràs viu. Carpe diem. La incertesa és caos i desassossec. Tanmateix, posar-te a l’agenda una cosa cosa com la fi de la teva existència conscient… Un dia, simplement, te la trobaràs. No cal patir. Potser val més la pena patir pels records pòstums que suraran prop de la riba d’Estígia. O potser no. Tan la mort com el record del que l’ha patit fan més mal als demés que al passatger del barquer. No hem d’oblidar que els vius ja seran uns altres. Oblida’t de la mort. Serà millor.